Iceta avala el tril·lerisme del Govern central i Sánchez-Camacho dóna un recolzament partidista a la Generalitat

El dilluns 7 de febrer, Artur Mas i José Luis Rodríguez Zapatero, arribaven a un acord per al qual el segon acceptava el pla d'austeritat presentat pel primer. Entre altres coses perquè acomplia amb el requisit de dèficit pressupostari de la Generalitat per al 2011 ajustat a l'1'3 per cent del PIB que exigia el Consell de Política Fiscal i Financera, i que suposava una retallada del 10 per cent. Però l'acord també incloïa "un nivell d'ingressos mínim" que havia d'aportar el Govern central, segons explicava Mas i que es corresponien a deutes estatals en infraestructures i altres derivats del fons de competitivitat. També havien de provenir de la cessió d'edificis que Catalunya esperava obtenir de l'Executiu central perquè, al cap i a la fi estan gestionats per la Generalitat. Aprofitant l'ambigüitat, l'Executiu presidit per Zapatero no tant sols s'ha fet l'orni, la qual cosa dificulta en gran manera que la Generalitat pugui acomplir les previsions. Tot això no obsta perquè el secretari d'Estat d'Hisenda, Carlos Ocaña, pugui exigir 3.200 milions més que els 2.600 que, en virtut del pacte, havia de retallar Catalunya, i que són els que es podrien reduir si l'Estat hagués satisfet els seus deutes amb Catalunya. El tril·lerisme de Madrid ha estat, doncs, clau. Un tril·lerisme que Miquel Iceta no explica per tal de defensar el 'Govern amic' de Zapatero. Comença el viceprimer secretari del PSC recordant que el Consell de Política Fiscal i Financera "va aprovar el 2010 -amb el vot favorable de la Generalitat de Catalunya- uns criteris de contenció del dèficit que fixen un objectiu concret per a l'any 2011". Per començar, obvia aquí Iceta que la Generalitat que va votar amb aquell 'sí' era la tripartita encapçalada per un PSC gens procliu a fer barrar el pas a cap iniciativa que, d'alguna manera, pogués perjudicar l'Executiu central, gran causant, per altra banda, del dèficit general espanyol. Però és que a més continua dient que "correspon al Govern de Catalunya presentar uns pressupostos conforme a aquest objectiu. Si el Govern de Catalunya decidís no complir-lo, seria sota la seva responsabilitat i hauria d'afrontar la penalització que patiria la credibilitat de les finances de la Generalitat". Naturalment, de moment Iceta xiula al vent pel que fa als impagaments de Madrid. I és un cop llançada la sentència quan es posiciona sobre la qüestió quan reconeix que els socialistes "hem exigit, abans des del Govern i ara des de l'oposició" el pagament dels diners que l'Estat deu en concepte de Fons de Competitivitat". Falta veure la mesura de la boca amb la que ho diu. Però, és clar, com que el problema ja no és d'ell, també afegeix que "el Govern de Catalunya ha d'incorporar aquesta partida com a previsió d'ingressos en el projecte de pressupostos de la Generalitat. Si el Govern no abonés aquesta quantitat abans del 31 de desembre, l'increment del dèficit que en resultaria seria responsabilitat exclusiva de l'Administració General de l'Estat". Tot això sense comptar la que sembla poca disponibilitat de l'Executiu de Zapatero a acomplir amb aquesta obligació. És a dir, Iceta entén que el problema pot arribar a estar causat pel Govern de l'Estat però, de moment, contra qui carrega és contra l'Executiu català. Qui, en canvi ha donat un sorprenent suport al Govern de la Generalitat ha estat la presidenta del PP de Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho. La líder popular s'ha posat del costat de Francesc Homs i la seva plantada davant Espanya pel què fa la possibilitat de que la retallada efectiva pressupostària exigida sigui del 20 per cent. Però aquest posicionament catalanista cal interpretar-lo, també, en clau partidista i, consegüentment, electoralista. I, de fet, li ha servit per a carregar contra Zapatero, culpable, segons ella d'un excés de despesa comès a Espanya que vol fer pagar als catalans i, també, d'autoritzar al tripartit presidit per Montilla a efectuar despeses excessives. "Las responsabilitat és d'ells, i no poden exigir sacrificis més grans als catalans, i que siguem els pagadors dels errors de Montilla i Zapatero". També ha dit que "no és de rebut ni justificable que ara se'ns incrementi al retallada del 20 per cent al nostre pressupost". Tot això estaria molt bé si no fos perquè el 10 per cent inicial d'aquesta retallada també li devia semblar insuficient al portaveu del seu partit al Parlament, Enric Millo. Millo va demanar el 10 de febrer que la Generalitat retallés en un 15 per cent el seu pressupost. El 10 per cent li semblava "insuficient".