Reflexionant sobre la vida sabem que arribarem al final de la mateixa de manera indubtable, potser amb ple coneixement o potser immersos ja en el món desconegut de la senilitat. I jo em pregunto. Ara que estem físicament bé (encara que amb alguna xacra) i psíquicament bé (encara que amb alguna dèria o mania) podem decidir lliurament i preparar el nostre futur de manera personal i privada, abans de que no siguem capaços de fer-ho?.
Jo no desitjo anar-me’n del món amb patiments físics ni psíquics, amb dolor i angoixa. El que cregui que està aquí per patir i expiar el que sigui i això li dona esperança en la seva transcendència ho trobo totalment acceptable i respectable, però altres potser no trobem cap justificació al dolor i és natural que puguem expressar-ho i exigir posar en pràctica, en el seu moment, si es dona, tots els medis per evitar-lo.
Gregorio Morán (Sabatinas Intempestivas) deia, ja fa temps:"Cuando la vida no merece ser vivida y no hay esperanza de cambiarla, no hay nada más lógico que terminarla. No hay nada más cruel que esos cruzados o cruzadas que aseguran que la vida la concedió Dios y solo él puede quitarla. Están en su derecho. ¿Pero a qué viene que obliguen a otros a sufrir por lo que no creen. El que sufro soy yo".
Queda, com a possible solució, la de redactar el testament vital amb pròpies decisions sobre el nostre final. Es pot considerar el Decret 175/2002 de la Generalitat de Catalunya i el text recomanat per la "Conferencia Episcopal Española". A mi no em satisfà cap dels dos. Es penós el sol fet d’haver-los publicat.
Sens dubte deuríem poder redactar personalment el nostre propi testament vital i firmar-lo davant de un notari, ja que sols així te valor legal. Però, malauradament, això no és possible si no encaixa plenament dins l’ordenament jurídic vigent que dona molt poc marge, pràcticament cap, a la llibertat personal.
Gregorio Morán acabava dient ¿Quién demonios es un hijo, un nieto, un cura, un obispo, un Papa, para decirme a mi, tu vida no te pertenece a ti, sino al Supremo?. Tot i sabent que l’estil de Gregorio Morán és una mica contundent, cal reconèixer que el seu raonament es inqüestionable.
¿Perquè es coarta tant la llibertat individual? No podem escollir les condicions del nostre naixement, és evident, però no es lògic que no puguem dissenyar les del nostre adéu a la vida.
Tant de bo la nova llei de "tractaments pal·liatius" que sembla s’està gestant en el llims parlamentari no es quedi curta i no es redacti sota punts de vista aliens a molts ciutadans i que res tenen a veure amb la pròpia llibertat de cada ser humà.
Si (
No(
