El PP, més català que el PSC

Imagini's, benvolgut lector, que un dia pica a la seva porta algú disposat a regalar-li tal quantitat de diners que el permetin deixar de treballar, que tinguin un origen absolutament legal però que, això sí, la seva renúncia a la totalitat o a una part suposi que es repartiran entre altres persones. Vostè hi renunciaria? Apa, vinga!... Encara amb menys raó si, a sobre, l'hipotètic donant li recorda que aquells diners que no aniran a altres tampoc seran producte d'un repartiment injust perquè ja eren seus, de vostè. És a dir que només se li retornen. És evident que en el paràgraf anterior estem explicant les raons per les quals tot diner que es pugui quedar a Catalunya ha de ser retingut per aquest país: recordant, a més, que quan parlem de país parlem de benefici de les persones que hi viuen, que és el veritablement important. I és també prou clar que, a sobre, la realitat que reflectim no és la que il·lustra la primer part del mateix sinó la que és verificada per la segona. Vist això, sembla difícil entendre com ningú que visqui a Catalunya pugui renunciar a aquesta màxima. I ho fan, en canvi, dos partits grans, encara que amb estratègies clarament diferents. Sempre s'ha dit que la diferència entre PSC (PSOE) i PP és que el primer et va alabant les orelles i l'altre actua sense màscares, per acabar anant tots dos de qualsevol manera contra Catalunya. Potser sigui aquesta la raó per la qual de les restes d'ambdós partits apareixen formacions del tipus C's, que van tan desorientades que se signifiquen com a progressistes i més properes a l'esquerra però acaben seguint fil per randa les consignes populars. I, ambdós partits abans esmentats, és clar, satisfan així, negant millores per a Catalunya, la seva gent, els seus votants... El gruix principal dels mateixos, que sempre hi ha excepcions, clar. En les dues cases, però. I és que entre PSC (PSOE) i PP només hi ha, pel que fa a Catalunya, una diferència estratègica nascuda del context històric. Per anar contra una sèrie de coses, la gènesi de l'actual PSC (deixant de banda les evolucions de la formació) es servia del catalanisme només per la seva vessant d'element de resistència al franquisme de l'època. Una particularitat que només servia si era 'progre' però mancada de cap sentiment com a tal. A la qual s'hi adheria, per aquesta raó, molta gent que, un cop enretirat l'embolcall (cosa que va passar amb la mort de Franco), sentien aversió cap el país que els havia proporcionat tot allò que no tenien a la seva terra i al qual no estava disposada a adaptar-se. Pel què fa als orígens sociològics del PP no cal donar tantes voltes ideològiques. Però a tots ells, en definitiva, els seus arbres els tapen el bosc. Perquè de la manca de diners a Catalunya també en surten perjudicats. Aquests esquemes, però, han determinat que uns vagin amb el copet a l'esquena i els altres arribin al mateix cap del carrer buscant més l'"ordeno y mando". I és així com els primers sempre tenen més marge de vendre's que els segons. La consigna 'zaragocista' del "Si tu ni hi vas ells venen" o les defenses de Catalunya d'una signant de l'anticatalà Foro Babel, com és el flamant fitxatge de Jordi Hereu per a la seva llista, Rosa Regàs, que només utilitza el país o la seva llengua quan serveixen per atacar al PP, en servei del PSOE, en serien recents exemples extrets de la llarga llista històrica. I tot això ve, en definitiva, perquè ara, pel què es veu, a can PSC (PSOE) temen que, d'amagatotis, el Govern d'Artur Mas hagi tancat un acord amb Mariano Rajoy per a donar-li suport a canvi de que aquest accepti el Concert Econòmic (o pacte fiscal). Doncs si és així, i tenint en compte que, tot i ser positiu per a Catalunya, el PSC no el vol -i deu ser veritat: amb els anys de Govern amic que hi ha hagut i no han mogut un dit-, caldrà convenir que el PP haurà resultat ser més catalanista (que vol dir més català, deixem-nos de punyetes) que el PSC (PSOE).