Al llarg del llibre Ferran es despatxa a gust contra CDC, contra els seus socis d'ERC, -a qui considera "uns immadurs i uns suïcides"-, i contra els consellers d'Economia i Finances i d'Educació, els socialistes Antoni Castells i Ernest Maragall, a qui retreu les seves crítiques al PSOE i al propi tripartit.
En concret, el diputat del PSC carrega contra les declaracions de Maragall en què assegurava que els ciutadans estaven cansats del tripartit, i que després van ser secundades pel conseller d'Economia.
Segons exposa Ferran, llançar dubtes sobre el projecte abans de les eleccions només pot considerar-se "una putada o una traïció", de manera que sosté que tots dos consellers mereixien un "cessament fulminant" pel inoportú de les seves declaracions.
El que va ser primer secretari del PSC per Barcelona rebutja l'existència de "dues ànimes" dins del PSC, i carrega contra "aquells que es reclamen propietaris del sector catalanista" de la formació.
Crítiques a Bono
Ferran càrrega també puntualment contra alguns dels seus companys del PSOE, i acusa al president del Congrés, José Bono, de ser incapaç d'estar callat i també de dir "bestieses" que comprometen als socialistes catalans.
El llibre recull també anotacions sobre l'actitud del flamant conseller de Cultura, Ferran Mascarell, de qui Joan Ferran remarca la seva decepció amb el PSC i la seva progressiva "pendent pseudoindependencia".
El diputat del PSC analitza també les primeres intervencions de José Montilla davant el Parlament, i confessa haver-li dit el portaveu socialista a la Cambra, Miquel Iceta, que caldria maquillar amb més coloret al president de la Generalitat perquè "sembla una figura de cera del museu de Madame Tussaud".
Si (
No(
