La catalanitat del viatge del Papa és fruit d'anys d'esforços més el paper cabdal de Bertone i Sistach

La visita del Papa a Barcelona no és casual. No és fruit tampoc de gestions polítiques del govern actual. L’exit és compartit per molts actors i té els seus arrels en una feina callada i discreta duta a terme des de fa un anys prop del Vaticà. Aquesta tasca de lobbying més una sèrie de circumstàncies han ajudat a que Benet XVI sigui entre nosaltres i que a més empri el català en una proporció considerable dels seus discursos.

Un d’aquests actors és Ignasi Garcia Clavel. Al juny de 2008, a Roma, durant una audiència del Papa a la Fundació Pontificia Centesimus Annus, Garcia Clavel va dir públicament en català: "Santedat, des de la nostra terra, que té els seus origens en els arrels del cristianisme, li renovem el nostre afecte. L’esperem a Espanya i a Catalunya, al temple de la Sagrada Família d’Antoni Gaudí, a Barcelona". Al poc, al saludar-lo, Garcia Clavel va reiterar al pontífex, aquest cop en italià: "als catalans ens agradaria molt que quan s’adreci a nosaltres ho faci en la nostra llengua".

Ignasi Garcia Clavel havia estat secretari d’Afers Religiosos de la Generalitat amb l’últim govern Pujol (2000-2004), càrrec que es va instituir per suggeriment no precisament de sectors eclesiàstics catòlics sinó més aviat de protestants com un mitjà d’interrelacionar les diverses confesions presents a Catalunya en aquell moment. Al setembre de 2001 es dona un pas important en la tasca pedagógica d’explicar el que és Catalunya amb una exposició que recull llibres religiosos en català al palazzo della Cancelleria, a Roma. A la inauguració assisteix el cardenal encarregat de la cultura, Paul Poppard, l’arquebisbe de Tarragona, Martínez Sistach, i l’influent exprimer ministre italià Giulio Andreotti. La mostra resulta un èxit rotund: Catalunya s’ha fet sentir al Vaticà amb veu pròpia.

En aquell moment, amb el pontificat de Joan Pau II, es feien gestions discretes perquè el Papa utilitzés el català en la benedicció urbi et orbe de l’Any Nou. No es va aconseguir potser per manca d’aliats a la Cúria, per la nul·la col·laboració de l’ambaixada d’Espanya i possiblement perquè tampoc en sabíem prou, ens mancava tradició diplomática.

Què calia fer? Garcia Clavel, un dels signants del manifest catalanista publicat aquesta semana a Corriere della Sera, va ser entrevistat aquest dijous per Diariocritico de Catalunya. Aquest expert en afers religiosos i impulsor de la web Catalunya Religió recorda que "al llarg de la historia ha hagut esforços per fer conéixer la realitat de Catalunya al Vaticà. Al segle XX, el cardenal Vidal i Barraquer va tenir un paper important i, durant la dictadura, mossen Albert Bonet i Muixí, que estava al Tribunal de la Rota, i també l’abat Brasó de Montserrat.

- Però no Pla i Daniel.

- Pla i Daniel era dels que es trobaven còmodes i reconeguts, forts i protegits per la dictadura. Primer, per beneir la dictadura quan en canvi Vidal i Barraquer va fer una lectura no tan negativa de la República.

El contrapunt l’han fet després capellans catalans presents a Roma, com el cardenal Albareda, bibliotecari al Vaticà… Ara, en canvi, tenim uns quants sacerdots allà com a col·laboradors, però no en llocs estratègics. És veritat que el cardenal Lluís Martínez Sistach forma part de quatre dicasteris, cosa que és important, però seria més important estar-ne al front d’un.

- La Delegació de la Generalitat a Roma tenia aquesta voluntat de penetració?

- Sí. Quan el president Pujol em va encomanar el càrrec li vaig suggerir que calia tenir una presència a Roma, on ja havia una associació de catalans molt ben organitzada, i així es va fer a l’obrir-la al setembre de 2003. Després, al maig de 2004, el govern tripartit la va tancar. Crec que va ser un error davant Itàlia i davant el Vaticà.

- L’empenta final, el fet que el Papa vingui finalment, com s’ha gestat?

- Això ha vingut precedit pel viatge del cardenal secretari d’Estat, Tarcisio Bertone, que ja coneixia Catalunya i també havia estat a Montserrat, com molts altres salesians. I el paper del propi cardenal Martínez Sistach.

- Sembla que la Conferència Episcopal Espanyola es manté una mica al marge, com si li fes nosa que Benet XVI vingui a Catalunya i s’expressi en català.

- El viatge ha estat muntat des del Vaticà i l’arquebisbat de Barcelona. El que existeix és l’Església de Roma i les esglésies particulars que s’encarnen en cada bisbat. La Conferència Episcopal tindrà doncs el seu paper però no el principal.

- Ha hagut pressions pel tema del català a la cerimònia?

- Si es que s’han produit, jo crec que el cardenal, cada dia més consolidat en la seva responsabilitat, té molt clar que el Sant Pare ve a Barcelona. I a Galícia. Compte que és una ocasió perquè el Papa conegui la realitat de Catalunya. El cardenal és qui hostatja al Papa, fins i tot a casa seva. I jo crec que el Papa será molt emetent al que li expliqui el cardenal, que el tindrà a sopar i a esmorzar.

- En què han canviat les relacions de Catalunya amb Benet XVI respecte Joan Pau II?

- Jo crec que en aquests moments hi ha una major sensibilitat perquè ara al Vaticà no hi ha la presència de certes jerarquies espanyoles, ara destinades a altres responsabilitats, i perquè el secretari d’Estat ha estat aquí i ha tingut entrevistes importants.

No oblidem que el Papa posa un secretari d’Estat de la seva confiança i per tant la lectura que hagi pogut rebre el Papa tant de Bertone com de Martínez Sistach són fonts molt directes que el predisposen molt millor que el seu predecessor tot i que Joan Pau II, pel fet de ser polac i pel patiment que va viure, sembla que hauria pogut ser més sensible.

- Com a catòlic i com a nacionalista, què espera d’aquesta visita?

- En si mateixa és una deferència del Sant Pare envers Catalunya i la nostra església peregrina el fet de venir a inaugurar un temple que és una icona universal, no solament per al cristianisme sinó també per a les cultures orientals. Destaco també el fet que el Papa parlarà amb força en català, la qual cosa em sembla una decisió sàvia i que demostra la seva sensibilitat.

Més enllà del viatge, cal veure també si l’església de Jesucrist que vol ser més fidel a l’Evangeli té més capacitat de connectar amb les generacions més joves. Hi ha un problema de llenguatge per connectar amb aquestes generacions i amb el món de la cultura. Espero que el Papa, que és un home culte, ho tingui en compte en el futur.

- La progressia i cert món intel·lectual català tradicionalment han donat l’esquena a l’església i fins i tot fan befa.

- El cardenal ho ha dit bé: tothom té dret a dir el que li sembli, però amb respecte, el mateix respecte que es té amb altres religions amb menys tradició cultural aquí. Algunes postures de gent significada del món polític i cultural em semblen excesives i injustes perquè no tenen en compte les nostres arrels incardinades en el món cristià. Els sectors crítics hauríen de ponderar una mica més, tot i que tampoc hem de caure en una papolatria.

- Creu que la gent sortirà al carrer amb fervor, o hi haurà molts curiosos?

- Generalment el nostre país no es manifesta amb el fervor d’altres pobles d’Espanya. Serà un fervor auster, però el que veurem sobretot és curiositat. En canvi, entre els que seguin a les cadires de fora de la Sagrada Família hi haurà fervor, encara que no tots els que han demanat invitacions siguin catòlics apostòlics romans. Hi haurà esperit cristià, esperit de pregària i convicció de que el que s’està fent és un acte d’església.

- Quants que no hi creuen i que critiquen al Papa volen fer-se ara la foto?

- Tot i que és un viatge religiós no es pot oblidar que les autoritats del nostre país, aconfessional, aporten la seva laicitat positiva perquè la visita sigui un èxit i amb una competència manifesta quant a la seguretat.

També n’hi ha que diuen "ja que ve el Papa, fem-nos la foto". N’hi haurà d’aquests, polítics i gent d’altres sectors en número significatiu, però també dins l’església.

- Sectors que se’l voldran apropiar?

- Si hi ha sectors de l’església espanyola o catalana que se’l vulguin apropiar jo crec que el Papa és prou hàbil per no casar-se amb ningú.