Puyal amaga en una crònica sentimental i costumista consignes perquè els catalans es rebelin

Ha començat el pregoner d'aquest any dient que se sentia "pressionat" per la responsabilitat. Però ben aviat -tot just després de saludar en rus a la delegació de la ciutat evocada aquest any, Sant Petersburg- Joaquim Maria Puyal ha demostrat el seu amor per Barcelona perquè, com deia el seu pare, "la ciutat és la casa de tots". Però, abans de continuar, també ha desvetllat una sorpresa que tenia preparada fins i tot, si l'hem d'acabar de creure i pensar que no emprava un recurs discursiu, per l'alcalde Xavier Trias. I és que el pregó que dictaria a continuació no seria el mateix que el que duia escrit. Per tant, qui no hagi pogut accedir a la versió en directe, haurà de recòrrer als arxius internàutics o televisius per a gaudir del parlament en tota la seva integritat. Ajudat per aquells recursos que poca gent com Puyal sap utilitzar, és a dir, l'arxiu sonor complementari introduït en aquell moment en què pot emocionar especialment, ha fet el recorregut històric per la ciutat a què abans es feia esment. I quan ja semblava que el sentiment seria l'únic protagonista, sobtadament, el primer 'cop de puny' conscienciador: en parlar de la vaga de tramvíes, que va mobilitzar la població a principis dels cinquanta, ha recordat que avui també, "els ciutadans tenim força" i ha estès als "catalans" la consigna de la imbatibilitat. Al rerefons, esclar, tots els greuges, que a més darrerament s'han incrementat, contra la nació catalana. Per cert, en aquest sentit, ha recordat quan en entrevistar un president de la Generalitat valenciana, a principis dels vuitanta, aquest li va recriminar que parlés de País Valencià quan s'havia de dir Comunitat Valenciana. Allà, ha referit Puyal que va començar a veure el trist devenir d'aquelles contrades fins arribar al dia d'avui. A la frontera de l'Aragó amb Catalunya, el pregoner feia avinent que hi ha una placa on es llegeix "Comunidad Catalana". No li ha calgut afegir res més. Ja cap el final del seu discurs, el periodista ha criticat la dèria observada de fa anys a Barcelona per l'enderroc d'edificis antics, alguns de valor artístic o arquitectònic. Un altre recurs: ara per avisar de que també podem perdre la ñllengua i que, si això passés, només seria "responsabilitat nostra". També s'ha fixat en el fenomen de la immigració per a recordar que suma i que, sent part nostra, també pot ajudar a assolir els objectius que els catalans es marquin: un altre missatge en clau, doncs. Finalment, ha tancat el pregó aleccionant a la participació festiva. I ho ha fet en el gruix de llengues que avui es parlen a Barcelona.