L'històric periodista Carles Sentís mor als 99 anys

Va destacar tant en el pla periodístic com en el polític i se'l recordarà com un dels encarregats de gestionar el retorn del president de la Generalitat Josep Tarradellas i d'acompanyar-des de París a les primeres entrevistes amb el president del Govern Adolfo Suárez i el Rei Joan Carles I. La Europa que he visto morir (1942), África en blanco y negro (1944), Protagonistas que conocí (1982), El proceso de Nuremberg (1995), España, al filo del siglo (2000) i Y de repente, Tarradellas, entre d'altres. Per la seva trajectòria professional va rebre el 1989 el premi Ciutat de Barcelona de Periodisme, el Premi Nacional de Periodisme el 1998, i, deu anys més tard, la Medalla al Mèrit al Treball del Govern, a més de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat el 1986. Sentís va néixer a Barcelona el 9 de desembre de 1911, va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona (UB) i va completar els seus estudis a la Sorbona, de París, on es va traslladar en esclatar la Guerra Civil Espanyola. En la seva faceta política va encapçalar la candidatura d'UCD per Barcelona i va ser elegit diputat al Congrés el 1977, càrrec que va repetir el 1979. Va aconseguir la vicepresidència de la Comissió d'Afers Exteriors i, després de deixar el Parlament espanyol el 1982, va ser nomenat conseller del Regne. També va ser conseller polític de la Generalitat provisional, entre 1977 i 1980, i president d'honor de Centristes de Catalunya-UCD. Corresponsal Com a periodista, va col.laborar durant els anys trenta amb diaris com La Publicitat, L'Instant i La Veu de Catalunya, i també va ser col·laborador de Destino i corresponsal d'ABC, La Vanguardia, El Correu Català i el diari de Buenos Aires Clarín. La guerra va marcar en bona mesura la seva carrera periodística ja que en la dècada de 1940 va ser corresponsal de guerra de diversos mitjans, com ABC i La Vanguardia, on va relatar els conflictes d'Àfrica. Va seguir també el desembarcament dels aliats, els Judicis de Nuremberg i l'alliberament del camp de concentració nazi de Dachau, i va completar la seva faceta internacional com a corresponsal durant alguns anys a Nova York, París i l'ambaixada espanyola a Brussel·les. Es va fer ressò del fenomen de la migració dels ciutadans del sud d'Espanya que van viatjar a Catalunya a la recerca de millors condicions de vida a través d'una sèrie de reportatges, sota el títol Transimserià -ironia sobre el luxós tren Transiberià- que va publicar al setmanari Mirador i que molts anys després es va convertir en llibre: la sèrie se centra en els autocars clandestins que transportaven murcians i andalusos cap a la comunitat catalana, i ell mateix va viatjar fent-se passar per un d'ells. També va estar al capdavant de diversos mitjans de comunicació, com quan va ser director de l'agència Efe el 1963, de Ràdio Barcelona el 1972, i va fundar i va dirigir Tele-exprés el 1966. Va ocupar també la presidència de l'Associació de la Premsa de Barcelona en la dècada dels setanta i va ser director general de coordinació informativa durant el primer Govern monàrquic. Deixa un conjunt d'obres publicades a través de les quals els lectors poden repassar la història més recent d'Espanya i del món com