Ramon Font: "A Catalunya no hi ha mercat per tantes televisions"

- Quina és la salut de la televisió a Catalunya i si es pot fer una distinció entre les publiques i les privades? - Es pot fer una distinció. Crec que la televisió pública d’àmbit nacional gaudeix d’una salut excel·lent. Podríem discutir qüestions conceptuals, però és un referent tant pel producte, com per l’actitud, el funcionament i el talent que manifesta. La diferència fins ara és clara amb la televisió privada i dic fins ara perquè crec que assistirem a un canvi immediat. Si parlem de la televisió de proximitat, les televisions comarcals, gairebé tots les que són publiques són bones. Amb un resultats satisfactoris tenint en compte els recursos  de què disposen. Però només són un terç de les que eren possibles. Quant a les de capital privat, hi ha un petit grup amb televisions de clara vocació de servei públic, que no diries que són privades, amb història en molts casos i amb un component professional molt potent i una forta proximitat, que és la seva obligació, i després hi ha un altre grup que no troba el seu espai, que la crisi segurament els ha perjudicat i que s’hauran de replantejar el seu futur, francament crec que no hi ha lloc per tothom, i finalment hi ha un últim subgrup que no han tirat endavant i que haurien de tornar les concessions. Per tant, diria que un any després de l’encesa digital el balanç és positiu perquè s’han consolidat experiències de proximitat molt interessants per tot el territori però que les circumstàncies obligarien a prendre algunes mesures. - Es va anunciar la TDT com la televisió interactiva, amb una participació notable de l’espectador, però em sembla que el públic continua enganxat al sofà sense interactuar… - Les televisions que fan proximitat tenen retorn. Recordo haver vist per televisió un partit de hoquei femení a una petita localitat, això abans no passava perquè no era possible. Això és gratificant i cal donar-li suport. - En matèria de males practiques, sembla que a Catalunya no hi ha tanta vulgaritat com en altres televisions, no? - Efectivament, i per vàries raons. Primer, la societat catalana és diferent i no admet ni sintonitza majoritàriament amb aquesta onada de vulgaritat. Segon, els professionals d’aquí no s’ho plantegen, i tercer, l’existència del CAC és dissuasiva i una garantia -no tant de que no hagi vulgaritat, perquè el bon gust no és competència nostra- però sí de vetllar perquè es compleixin els horaris protegits, que és una qüestió europea. A Espanya li interessa crear ràpidament un regulador propi perquè aquesta feina correspon a autoritats independents. - Quantes sancions ha imposat el CAC per incomplir l’horari protegit? - A Catalunya, poques. Pensi que les sancions greus són d’un mínim de 90.000 euros i les poques sancions que hem hagut d’imposar han estat decisives. A Catalunya s’ha acabat fer pornografia a la tarda. - Ara sembla que dóna més diners el tarot o els concursos d’encertar paraules. - Aparentment, sí. - On és la ratlla que separa la vigilància del CAC de l’intervencionisme o la censura? - Els que parlen de censura ho fan fruit del desconeixement. Portem ja onze anys de CAC, organisme que va ser creat pel Parlament amb la unanimitat de totes les forces polítiques. El CAC no censura, el que fa és analitzar si les televisions garanteixen el pluralisme en les seves diverses modalitats: política, religió, cultura… - Vostè encara no ha viscut un concurs de concessió de llicències. Les pressions deuen ser enormes, incloses les trucades des del govern. - Les pressions formen part del joc democràtic. Ara encara no és el moment de fer concessions. - Li pot tocar algun dia. - M’agradaria viure-ho. I una vegada aclarit el panorama ens donarem compte que cal millorar l’oferta. A Catalunya hi ha talent suficient que no surt a la llum i que s’hauria de posar al servei de la ciutadania. Per exemple, m’estranya que no hagi un canal cultural privat. Estic segur que el dia que s’obri la possibilitat per nous players catalans tindrem una sorpresa. - Quantes llicències de televisió hi ha ara a Catalunya? - Noranta-sis freqüències, entre  publiques i privades, però només funcionen cinquanta-sis. Hi ha prou espai radioelèctric però la tendència és a no ocupar-lo per donar més serveis de telefonia. No hi ha mercat per tants canals que ara ocupen l’espai digital terrestre i haurien de tendir a migrar cap a internet com han fet a Sant Cugat. En algunes zones és més senzill que en altres. - Hi ha una comarca amb quatre televisions. - Sí, una de pública i tres de privades. No hi ha mercat per tantes televisions! - Balanç del desplegament de la TDT? - Tècnicament ha anat bé. - Quina capacitat té el CAC d’incidir sobre les televisions espanyoles que es veuen a Catalunya però amb la seu central fora del nostre país? - No podem sancionar, però si recomanar. Si apreciem un incompliment comuniquem la nostra preocupació als efectes preceptius a la secretaria d’estat de Telecomunicacions i Societat de la Informació, que depèn del ministeri d’Indústria. Hem tingut casos, com el de Rocío, la noia desapareguda a Sevilla, o el programa Sálvame, els continguts del qual no eren adequats a l’horari de tarda. Tot això va generar un moviment a favor del CAC. Les nostres actuacions, a més, no són la última instancia perquè són susceptibles de recurs. A Catalunya, el CAC és reconegut pel sector i respectat pel poder. - Perquè a Espanya no hi ha encara un consell de l’audiovisual? - Penso que hi ha vàries raons. Una, el Partit Popular no ho acaba de veure clar i seria bo que la creació d’un organisme com aquest fos fruit d’un consens. Dos, per la resistència d’alguns grups mediàtics poderosos que pensen que un consell audiovisual els impedirà anar pels camins que ells creuen més adequats. I tres, alguns líders de l’espai de la comunicació que encara són sensibles a que hagi un organisme que diuen que censura, fruit del desconeixement o de la mala fe. I encara hi ha algun sector de l’àrea progressista que s’ho creu. Jo estic segur que la convicció d’algun sector de l’actual govern espanyol, com el ministre Jáuregui, farà que finalment tiri endavant. - La famosa Llei Òmnibus del nou govern català també afecta el CAC. En quins aspectes? - Ens afecta en dues qüestions. Una, és la reducció del nombre de consellers, que passaria de deu a cinc, el que a mi personalment em sembla bé perquè segurament el farà més operacional i àgil. I que siguin com diu la llei “personalitats de reconegut prestigi”, no de quotes. Als Estats Units i a Portugal hi ha cinc, i a França una mica més. L’altra tema és la sanció a aquells operadors que surten sense títol habilitat. Ja ho aclarirem. L’important és que es faci, que no hagi pirates, no si això ho fa el govern o si ho fa el CAC. Jo estic molt tranquil perquè en els grans temes ja hi havia una bona cooperació estratègica. El secretari general de la Presidència i portaveu del Govern va fer referència fa poques setmanes al respecte del Govern per la nostra actuació. Jo ja ho sabia però després de sentir-li amb aquesta solemnitat no crec que hagi dubte.