El gran any del cinema català

L'Acadèmia del Cinema Català celebrava el dia 22 de juny la seva Festa Anual d'Estiu, instaurada des de fa tres anys. Aquesta edició tenia un regust d'especial alegria per la bona salut de la indústria. La culminació en forma de guardons, d'altra banda, d'un llarg camí en el qual han contribuït, amb més o menys fortuna, moltes petjades que, sens dubte, han deixat -totes- algun pòsit que ara cal reconèixer. El relat seria, evidentment, molt més llarg, però aquí van algunes pinzellades. L'avenir més remot ens porta a noms com el de Fructuós Gelabert, a qui s'atribueix la primera pel·lícula catalana amb argument -i tampoc a Espanya se n'havia fet cap abans- de la història. Amb una càmera construïda per ell mateix, va rodar Disputa en un cafè, que aquest era el seu títol. Data de 1897, i tenia una durada d'un minut. És a dir que l'argument és ben fàcil d'imaginar. Després adaptaria Terra baixa (1907) i Maria Rosa (1908) basades en l'obra d'Àngel Guimerà i ja amb productora pròpia: Barcelona Films. També el cinema més espectacular, amb efectes especials, va tenir el seu espai a Catalunya. I així, l'aragonès Segundo de Chomón filmava l'any 1905 El hotel eléctrico, considerada una obra mestra precisament pels seus trucatges. Al 1914, Barcelona és la capital del cinema espanyol i té 139 sales d'exhibició, sent una de las ciutats on més n'hi ha arreu del món, després de Nova York i París. De fet, tota la indústria cinematogràfica és prou pròspera pel gruix de productores que acull i també perquè les 'majors' internacionals de l'època es fixen en la ciutat com a centre d'operacions. Pel nou art s'interessen personatges com el director de teatre Adrià Gual o el mateix Santiago Rusiñol, que presideix un club de cinèfils. Però el cinema català també ha vingut marcat per la seva relació amb la llengua del país. Una qüestió sobre la qual hi ha alguns mites que es desvetllaran posteriorment però que, en qualsevol cas, té la seva primera manifestació amb El cafè de la Marina rodada per Domènec Pruna l'any 1933 i basada en el text de Josep Maria de Sagarra. Cal recordar que el sonor era pràcticament una novetat en aquelles èpoques, és a dir que tampoc es va retardar massa la incorporació de la llengua al cine. I, per cert, va ser la burgesia qui va donar l'impuls idiomàtic al cel·luloide. Després, vindria la Guerra Civil i el cine esdevindria, com és sabut, un instrument de propaganda. Primer, del Front Popular; després, del franquisme. Ja amb la dictadura instal·lada, Catalunya segueix sent un centre neuràlgic per al cinema. I és així com diversos cineastes del nou règim s'interessen, fins i tot, per temàtiques diverses relacionades amb el país. Això sí, mentre s'emmarquessin en allò que es coneix com a 'regionalisme ben entès'. El director afecte al nou ordre José Luis Sáenz de Heredia roda Mariona Rebull, l'any 1947 i un altre que més aviat s'hi feia passar, com Edgar Neville, fa el mateix amb El senyor Esteve. Com es pot veure, segueix la tendència a adaptar producció literària, atès que la primera prové de La saga de los Rius d'Ignacio Agustí i la segona havia nascut de la ploma de Santiago Rusiñol. Entre aquests noms, apareix un que sí que viurà tots els papers de l'auca com és Ignasi Farrés Iquino, que portarà a la pantalla El tambor del Bruch, l'any 1948. Iquino, que és com serà conegut, també farà un primer intent, de fet reeixit, de fer cinema en català en aquelles èpoques. Basant-se en una ficció sobre la Passió d'Esparreguera, roda El Judes (1952) que, un cop passat tots els filtres de la censura, veurà vetada la seva estrena a causa, precisament, de l'idioma. A l'època, els anys 50, un gènere entra amb força al cinema fet a Catalunya. El policíac -ara conegut com a thriller- amb films com Apartado de Correos 1.001, de Julio Salvador o A tiro limpio, de Francesc Pérez Dolz. Algunes, com aquesta darrera -que, de fet, serà més tardana, del 1963-, tenen rerefons polític velat: els delinqüents que apareixen tenen connotacions prou evidents amb protagonistes de fets quotidians de la lluita antifranquista. També és el moment de noms com Francesc Rovira-Beleta, el màxim èxit del qual serà, amb els anys, Los Tarantos, que arribarà a ser nominada pels Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa de l'any 1962. O de Josep Maria Forn, debutant també en aquells anys 50 i que tractarà el tema de la immigració vinguda a Catalunya durant el franquisme amb un rerefons social quasi neorrealista a La piel quemada, de 1967. Per cert, alguns fragments de la pel·lícula són en català. Idioma que, com s'apuntava, poc a poc, encara que en comptades excepcions, s'anava introduint al cinema. Com abans havia fet Iquino, ara l'argentí Tulio Demicheli provava amb La ferida lluminosa, l'any 1956, i amb el mateix resultat d'última hora: la versió en català era vetada. Finalment, una pel·lícula sí seria estrenada en aquest idioma. En Baldiri de la Costa (1968), de Josep Maria Font Espina, amb el genial Joan Capri de protagonista. Posteriorment, i encara dins el règim, Rovira-Beleta, també rodaria La llarga agonia dels peixos fora de l'aigua (1970), amb Joan Manuel Serrat -i algunes de les seves cançons més famoses- de protagonista. Eren anys en que, d'altra banda, el gruix del cinema comercial es dedicava a la comèdia més o menys costumista, a la imitació del naixent gènere italià de l'spaghetti-western -amb els estudis d''Esplugues City' emulant els poblats de l'oest i la concurrència d'estudis de cine com el dels germans Balcázar- i també algunes incursions amb el folklorisme. El risc d'escometre produccions internacionals el corria aquells anys el madrileny Antonio Isasi Isasmendi, que volia apropar el cinema d'acció tipus James Bond amb produccions com Estambul 65 (1965), per a les quals contractava velles glòries de Hollywood o actors de la mateixa provinença però de segona fila. La intel·lectualitat, però, tenia un altre focus d'apropament al setè art català: l'Escola de Barcelona dels Pere Portabella o Joaquim Jordà entre d'altres. Entre aquests altres, per cert, Jordi Grau, que va mostrar el primer pél púbic femení (de María José Cantudo) a La trastienda (1975) i que amb No profanar el sueño de los muertos va seguir l'estela de The night of the living dead, de George A. Romero i es va avançar a la nissaga REC de què es parlarà més endavant. Però aquests dos exemples no tenien res a veure amb les pretensions intel·lectuals del cinema críptic del grup abans esmentat. I és així com s'arriba a un moment clau en la història del cine del país. Mort ja Francisco Franco, Antoni Ribas roda La ciutat cremada (1976). El gran boom del cinema en català de la història, sobretot perquè va ser la primera pel·lícula que es va fer parlada íntegrament en aquesta llengua un cop desaparegut el dictador. Ribas, a més, es pot dir que potser ha estat injustament tractat. Possiblement, les seves pel·lícules hagin patit grans mancances però, en canvi, ha estat un dels grans animadors de la indústria: segurament, un romàntic que hagués volgut comptar per al seu Novecento particular (la trilogia Victòria) amb Robert de Niro i Alain Delon i no va poder ser. Però la seva lluita per intentar un cinema històric català amb la fastuositat de, per exemple, un Luchino Visconti, sempre va estar allà. Ribas seria imitat poc després per Josep Maria Forn amb Companys, procés a Catalunya (1979) i altres noms s'anirien sumant al fet lingüístic català. Francesc Bellmunt (L'Orgia, de 1978 o La quinta del porro, de 1980) o Ventura Pons, amb Ocaña, retrat intermitent són altres dels pioners. En una època en què s'havia de menjar, d'altra banda. I què donava de menjar? Doncs, com abans ho havia fet el western 'ful', ara el dictat el marcava 'l'onada d'erotisme que ens envaïa' -segons denunciaven alguns en l'època- de les anomenades pel·lícules 'S', prohibides terminantment per a menors de 18 anys i desaconsellables a la resta de la població perquè podien "ferir la sensibilitat". Noms il·lustres s'hi van sumar: alguns, i força prolífics com l'Iquino de El Judes, donant la cara -per cert la seva La caliente niña Julieta (1981) és, a parer dels experts, la millor pel·lícula del gènere feta en el considerat àmbit espanyol- i d'altres, canviant el nom. Molts, com ja havien fet anys abans amb altres gèneres alimenticis, es van endinsar en el gènere per a complir els seus somnis de creació. Era el cas de Manuel Esteba Gallego, qui abans havia fet, per exemple, Horror Story (1972) amb els Germans Calatrava i ara feia, també per exemple, Sexo sangriento (1980)... Tot per a poder finançar-se les seves pel·lícules per a nens. Mort l'any 2010, va poder complir el seu somni només a mitges. També triomfava el cinema que reflectia una xacra força important en aquells anys: els anomenats quinquis, delinqüents marginals, malauradament mitificats gairebé en positiu en ocasions per culpa d'una mena de gènesi de mirada 'bonista' que tant de mal ha fet, com s'ha vist en el transcurs del temps, encara que alguns hagin volgut veure-hi en la mateixa un cert progressisme: eren delinqüents de la pitjor espècie, i prou. A ells va dedicar una part de la seva filmografia José Antonio de la Loma (Perros callejeros, 1977) director qualificat, per cert, com 'de dretes', qui, anteriorment, havia conreat també el thriller amb Razzia, de 1971 o El último viaje, de 1974. I, de fet, en una situació político-social normalitzada, potser el següent pas a tenir en compte ha estat el de la internacionalització del cinema català, ara tan en boga. I en aquest sentit cal fer esment de Bigas Luna, qui l'any 1983 estrenava Reborn, després d'haver sorprés al públic amb Bilbao (1978) i abans de llançar el que posteriorment seria parella cinematogràfica d'èxit a Hollywood Javier Bardem-Penélope Cruz, a Jamón, Jamón (1992). Després d'uns llargs anys d'eral amb algunes excepcions i ja arribant als nostres dies, la internacionalització del cinema del país ha tingut com a referent el duet Jaume Balagueró-Paco Plaza, amb la franquícia REC iniciada l'any 2007, que va per la seva tercera tongada i que ha vist com Hollywood en feia un remake sota el nom de Quarantine (John Erick Dowdle, 2008). Però no es pot oblidar tampoc Buried, una cinta rodada per Rodrigo Cortés (de qui s'espera Red lights, amb Robert de Niro i Sigourney Weaver). I, en aquest sentit, l'altra cara de la moneda la representa Jaume Collet-Serra, qui actualment té en cartellera Sin identidad. Aquesta no és producció nord-americana però sí un exemple de la força que té el distintiu català a l'univers cinematogràfic actual. Protagonitzada per l'Schindler d'Spielberg, Liam Neeson, i la tarantiniana Diane Kruger (Inglourious basterds, 2009), aquesta pel·lícula ha arribat al número 1 en el rànquing d'espectadors als Estats Units. I, és veritat, aquest darrer paràgraf pertany al cinema fantàstic, apartat del qual és impossible parlar sense fer referència a un dels grans 'factòtums' del gènere, com és Julio Fernández, al capdavant de la productora Filmax Entertainment, sense la qual gran part d'aquests èxits catalans no s'haguessin fet realitat Potser és aquest llarg camí (i algun tram que falta: és difícil no deixar-ne al tinter) la veritable explicació d'un any ple d'èxits, que ha tingut com a paradigma el Pa negre d'Agustí Villaronga, basada en la novel·la homònima d'Emili Teixidor que, pensada localment, ha triomfat globalment.