Àlex Flaqué: "La moda és el millor conductor de la comunicació després de l'esport"

Barcelona Bridal Week s’inaugura dimarts vinent, 10 de maig, i fins divendres reunirà dissenyadors de diversos països, amb Brasil com país convidat, amb desfilades de la Passarel·la Gaudí Núvies amb les últimes novetats en vestits de núvia, etiqueta i festa. Des de divendres a diumenge dia 15, la cita és el Saló Internacional Noviaespaña. El sector nupcial factura a Espanya 1.300 milions d’euros i dóna ocupació a 13.000 treballadors en 700 empreses, la meitat de les quals són a Catalunya. Una dada significativa del potencial del sector és que una de cada deu núvies del món llueix un vestit dissenyat a Catalunya. Aquesta conjunció d’una realitat econòmica sòlida i la passió que té per Barcelona –"ens agrada tot allò que projecti la ciutat perquè té un pes enorme que no s’aprofita prou"- fan d’Àlex Flaqué un observatori privilegiat sobre el que es cou al món de la moda. En un moment de crisi econòmica, com està el sector de la moda a Espanya? Cada subsector té una idiosincràsia pròpia, de manera que hem de distingir si és per home o per a dona, núvies, el tipus de teixit, la temporada, etcètera. En el cas concret de les núvies, anem bé, venem a cinquanta països, som el segon exportador, després de Xina, i cal dir que més de la meitat de les empreses fabricants a Espanya es troben a l’àrea de Barcelona. Es tracta d’un sector que va començar amb les costureres i que ha esdevingut una industria relativament petita perquè si anéssim pel carrer i veiéssim dues mil botigues, de núvies potser només n’hi hauria una vintena. Xina se’ns menjarà el mercat? Xina és el primer exportador perquè produeix i ven, però no aporta qualitat, tret d’alguna excepció. En canvi, Espanya aposta per un model mitjà-alt i alt, i la Gran Bretanya és líder en la resta. Si seguim parlant de la crisi, és un sector amb molt pocs EROs, funciona molt bé internacionalment i comença a veure’s la recuperació econòmica. Havia molt estoc a les botigues, al haver-se rebaixat molt el nombre de casaments, estabilitzat ara a Espanya en uns 190.000 a 210.000 anuals. Respecte a fora, on tenim molta guerra, podem dir que quan va arribar la crisi ja estàvem preparats quant a innovació, a preus… i prestigi. Barcelona Bridal Week és la única fira que té marca com a passarel·la prêt-à-porter. Li posaré un exemple: el 70 per cent de les fotografies de núvies que es fan servir a les revistes sectorials internacionals han sortit de les nostres desfilades. Mitjançant l’anomenat Programa Invitat Internacional, han passat per aquí professionals de Mèxic, Canadà, Emirats Àrabs, Japó, Polònia, Rússia i els Estats Units, sens dubte el mercat més difícil.   Ben posicionats en moda 'casual' I la resta de la indústria de la moda? Tant de bo poguéssim dir el mateix del prêt-à-porter! Es ven? Sí. Qui? Les marques de cadenes tipus Zara, Mango, HM, i també les botigues de luxe. Abans, la moda es basava en la gamma mitjana, ara la moda és global. En canvi, en moda casual sí que estem ben posicionats amb Desigual o Custo. Pel que fa a la indústria, encara que deslocalitzada, encara n’hi ha. Es deslocalitza la producció, però amb disseny d’aquí? Sí, el disseny és d’aquí, i el control es du des d’aquí, encara que es fabriqui fora part del procés. La veritat és que tenim un segell creatiu elevadíssim de reconeixement internacional, tant en disseny industrial com de moda amb escoles de disseny molt valorades. Barcelona com a segell creatiu és un estil de vida de ciutat que impregna totes les disciplines, des del disseny a l’arquitectura o el cinema… Després de l’esport, la moda és el millor conductor de la comunicació. L’any 2005 ja vàrem tenir una experiència d’aquest tipus amb el MED, al port de Barcelona, on ajuntàvem moda, arquitectura i cinema. Va durar pocs dies i la gent ens animava a fer-lo més llarg. També va ser una novetat la Barcelona Summer Week, l’estiu de 2009, on vàrem reunir bastants dels millors DJs. Quins valors destaca de Barcelona? Els valors culturals. Qui va fer gran Barcelona? Els empresaris de la industria tèxtil, no els polítics. Un primer valor que aprecio és que en un moment de crisi com aquest veig que hi ha gent que s’està movent malgrat l’excessiu intervencionisme dels governs. I veig també una nova generació que té un compromís amb la ciutat. Estimem més la ciutat que els conceptes de Catalunya o d’Espanya. Jo mateix, com em sento ara? Em sento barceloní i d’Europa. Però en moda, Barcelona ha perdut. Adéu al Gaudí en benefici de Cibeles a Madrid. Quant a comunicació de moda, Barcelona he perdut, sí, perquè Gaudí estava per davant de Cibeles, aquí hi venia gent de Nova York a presentar les col·leccions. Però, en canvi, no perdem en industria ni en exportació. Ha hagut altres experiments, que no arriben a coallar. No és que estiguin mal fets, és que un model nou necessita anys. Un exemple és el Saló 080 Barcelona, que segueix el model d’Anvers. Aquest és un model de comunicació de ciutat al que li falta entorn. Si ho plantegem com un projecte de moda de dissenyadors emergents llavors el que li falta són anys. Tenia qualitat? Sí, després ja no tant i ara s’ha recuperat, en resum crec que és positiu. Ah, quins llocs de treball ens aporta si el 080 no està en un entorn comunicador? I en el cas del The Brandery, substitut del Bread & Butter, també necessita més temps. Està comunicant bé i el que hauria de fer és integrar al saló les marques internacionals, inclosa alguna d’aquí. Definitivament Barcelona l’enamora. Barcelona sempre ha estat un plató. Ara el que passa és que s’ha convertit en massa burocràtica per als operadors, amb dificultats per obtenir llicències fins i tot per rodar en un jardí públic, i una certa coacció econòmica. Una pregunta que fa temps que volia fer a algú de la moda. Perquè no es fan desfilades de moda de talles grans? Es podria buscar models glamurosses, no té perquè ser cutre. La moda es comunica per un concepte estètic i els canons de bellesa no coincideixen amb les talles grans. Fins i tot tots els mostraris de sabates són de la talla 36 quan hi ha models que tenen el peu bastant més gros.