L'Esquerra serà Esquerra Republicana de Catalunya, fiable i alternativa

ERC sempre és noticia. Ho és cada vegada que es pública un llibre sobre la IIª República española. Ho fou quan ERC votà contra la Constitució espanyola de 1978 en no acceptar-se la proposta d’incloure el dret a l’autodeterminació proposat per Heribert Barrera i Joaquim Arana. Ho és cada vegada que un alt dirigent abandona el partit i es produeix la corresponent crisi interna. Ho ha sigut durant els darrers 30 anys per les seves coalicions, escissions, davallades electorals, canvi d’orientacions i pactes post electorals, ara amb CiU, ara amb el PSC I ICV. Però sembla que ha perdut la consideració de força polìtica fiable per la seva reiterada manca d’estabilitat interna, i la credibilitat pública per no seguir una linea adaptada als temps actuals. Els electors de Catalunya li han retirat el vot després del segon tripartit i, o han votat directament CiU, o s’han quedat a casa, o han abonat la pujada de les CUP, com ha passat a Girona. L’Esquerra Republicana de Catalunya, com a Esquerra Nacional, proposant a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya un independentisme tranquil, s’ha quedat reduïda a la mitat dels seus votants. A les municipals del 22 M, ERC ha obtingut a Barcelona un sol regidor, després que el cap de llista va basar la seva campanya en una Esquerra independentista com "el tercer espai polìtic a Catalunya", tot i que els Regidors d’Esquerra portavan temps separats del govern municipal que havia quedat en mans d’ICV i PSC, encara que el tripartit PSC-ERC-ICV al Govern de la Generalitat, molt més visible que l’acciò municipal dels regidors d’Esquerra, va continuar fins el final del mandat. ERC i el seu cap de llista per Barcelona, Jordi Portabella, van haver de patir una considerable campanya de descrèdit orquestada per Solidaritat per la Independència després de la separació de Joan Laporta amb la seva Democràcia catalana. Però en Portabella va fer un esforç d’unitat de forces per Barcelona aglutinant en una coalició independentista a ERC, Democràcia Catalana i Reagrupament. Fou un primer pas per un programa comú de centreesquerra i per evitar l’atomització polìtica. L’electorat no li reconegué l’esforç ni el sacrifici de les sigles santes. Esquerra Republicana de Catalunya va nèixer fa 80 anys com a partit amb un component humà ben divers. Mai fou un partit polític basat en una direcció monolítica i verticalitzada. El debat i el funcionament assambleari de les seccions i entitats adherides eren la regla. El partit funcionava com una gran federació/conglomerat d’entitats lliures, sumant més de cent mil militants l’any 1931. Fou el partit majoritari a Catalunya. Durant la guerra civil derivada de l’aixecament militar protagonitzat pel General Francisco Franco, els homes i dones d’Esquerra Republicana de Catalunya van lluitar amb entrega i generositat en tots els fronts en defensa de la República i les llibertats democràtiques. La columna Macià- Companys en fou un brillant exemple. L’Esquerra Republicana de Catalunya va proclamar el 1931 -veure La Humanitat del 27 de febrer de 1934- com a inviolables els principis i valors de la Declaració de Drets de l’Home i el Ciutadà de la Revolució Francesa de 1789, avantçant-se a la Declaració de Filadelfia de 1944, la Declaració Universal de Drets Humans, de les Nacions Unides, de 1948, a la Convenció Europea del Consell d’Europa de 1950 i a la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, feta a Niça l’any 2000 i incorporada al Tractat de Lisboa de la Constitució de la Unió Europea el Desembre de 2007, en vigor des de 2009. Aquest ideari és avui plenament vigent. El partit disoposa d’uns 7.000 militants (el 7% dels militants de 1931) i alguns milers de simpatitzants i amics, coneguts i saludats. Ni els Estatuts ni l’ideari d’avui son els mateixos que en el moment del naixement. Fa uns anys que el partit va canviar la seva simbología pública substituïnt la clàssica denominació distintiva ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA per la d’ESQUERRA a seques, afegint-li la menció de 'Nacional'. La nova Esquerra dita nacional s’ha extès com a organització política per les comunitats Valenciana i Balears, a més de Catalunya nord, és a dir, pel territori dels Països catalans. Però l’extensió territorial no ofereix perspectives optimistes de recuperació: Cap diputat, cap regidor a les Comunitats Balear i Valenciana i a les terres de la Catalunya Nord. Encara no s’ha fet una auditoria dels resultats electorals i la campanya per persones independents de l’àmbit de l’estadística i de la sociología per establir les veritables causes externes i internes de l’ascens a les quatre provincies catalanes del partit l’any 2003 i de la seva davallada al 2010 i al 2011. L’auditoria és imprescidible per contrastar l’interpretació dels 'caiguts' i la dels electors que no han volgut votar ERC. És absolutament necesari escoltar els ciutadans i conèixer la seva opinió. El perquè del per què. I s’ha de contrastar el que ha passat a les grans ciutats amb el que ha passat a poblacions petites com Montblanc, Caldes de Montbui o Sant Vicenç dels Horts, per exemple. Però quan es parla amb la gent d’Esquerra, preguntan de quina Esquerra es tracta. I és veritat que ens trobem amb el partit "izquierda republicana" reconstituït que també presenta llistes a les eleccions. A més tan sols al Google apareixen diverses esquerres. Ho son els vells comunistas, Esquerra Unida, Esquerra verda, Esquerra Anticapitalista. Ho son els socialistes de totes les faccions. Ho son les CUPS. Es reclamen d’esquerra els membres de Reagrupament que, seguint el doctor Carretero, sortiren d’Esquerra Republicana de Catalunya per formar un nou partit. S’en reclaman a més els de Solidaritat per la Independència, que incorporen antics militants del Partit Socialista d’Alliberament Nacional a més d’escindits d’Esquerra Republicana de Catalunya com l’Uriel Bertran. També es d’esquerra el moviment anarquista que podem trovar avui al carrer Joaquim Costa de Barcelona. I encara trobarem gent independent que diu ser d’esquerres, sense partit però. Abans existiren Esquerra Nacional, Nacionalistes d’Esquerra que trobem o a Esquerra, o a SI o a les CUPS. L’esquerra a Catalunya viu atomitzada i dividida. L’Esquerra Republicana de Catalunya no està sola a l’esquerra ni és l’únic partit independentista. No hi ha dubte que la denominació distintiva Esquerra a seques emprada per ERC en els darrers anys ha sigut confusionaria en el 'mercat electoral' i el partit no ha sapigut captar i posar com a bandera les reivindicacions o programa precís pel moment en que es troba el país. L’electorat ha mostrat el seu descontent i desafecció d’aquest partit no votant les llistes d’ERC. La presentación electoral no ha constituït l’atractiu que els dirigents s’esperaven. La crisi económica i social, i el déficit del diner públic a Catalunya, foren falsament atribuïts a una gestió deficient del tripartit tot sencer i especialmente als dirigents socialistes espanyols, en lloc de reconèixer la recessió económica del 'món civilitzat'. Finalment cal afegir a la darrera crisi del partit: la marxa del dirigent d’ERC i ex Vicepresident de la Generalitat Honorable Josep Lluís Carod-Rovira, i amb ella el silenci intern i l’estranyament dels alts càrrecs destituïts amb el canvi de govern. L’opinió pública contrària i una informació constant als mitjans de comunicació favorable als partits conservadors des de l’any anterior a les eleccions, van fer la resta. Però la problemática va més enllà de la imatge que es vulgui donar d’un partit que es vol renovar o refundar. La problemàtica es troba en la captació de la realitat social i en la cultura directiva de la seu nacional del partit. La vida és multicultural, la societat catalana ja no viu reduïda i encerclada per unes fronteres: Les relacions son globals, les comunicacions i els serveis informatius digitals operen, com l’economia, en un món globalitzat, interdependent. Les Declaracions de Drets Humans, redactades per règims polítics molt diferents, consideren l’existència d’una societat mundial que és vol pacífica i lliure, i les recullen la majoria de noves constitucions polìtiques posteriors a la 2ª guerra mundial 1939/45. Com diu l’Stéphane Hessel, "era la primera vegada que consideravem la societat mundial com única, interdependent i solidària". En uns moments económica i socialment complicats per a tot el món, l’Esquerra Republicana de Catalunya prepara el seu 26è Congrés. Durant l’estiu, els candidats a president i secretari general del partit, que més o menys ofereixen un equip de càrrecs més ampli per una nova etapa de direcció, estaran en campanya. Però la gent farà vacances i ja practicament no es recupera l’activitat fins el Setembre. Hi han dues candidatures, una, encapçalada per l’eurodiputat, professor d’Economia, d’Història, home conegut als mitjans de comunicación de radio i televisió, i alcalde de Sant Vicenç dels Horts, Oriol Junqueras, que ha guanyat el favor de l’actual executiva, excepte el del secretari general i diputat al Parlament español, Joan Ridao, i fins diumenge passat, una segona, encapçalada pel ex senador, professor de Matemàtiques i president del Club d’Amics de l‘Unesco a Catalunya, en Carles Bonet, que ha trobat el suport del senador Sala, l’ex President d’ERC Heribert Barrera, i d’un nucli de militants republicans, liberals progressistes i socialistes, però cap membre del’actual executiva. En en no reunir els avals necessaris el precandidat Carles Bonet s’ha retirat finalment de la cursa denunciant l’existència d’un déficit democràtic. Es pot discutir ara si calia convocar un congrés sense haver reflexionat primer serenament i aclarit les causes de la davallada i de la perdua de militants, i convocar la militància perduda per a recuperar-la sense cap reserva. Sense parlar de bons i dolents. Al partit li cal acabar amb la deserció crònica de militants de base i personalitats rellevants. L’Esquerra ha de recuperar la unitat de tota la gent republicana i d’esquerres de Catalunya. El Congrés, com deia en Carles Bonet, no ha de servir per enlluernar la militància amb un personatge i escatimar el necessari debat intern de tot ordre. Es pot arribar a discutir també si l’actual direcció tenia o no legitimitat per convocar aquest congrés amb una candiatura confeccionada als despatxos comptant amb l’aparell del partit. Li cal al partit un canvi de cultura organitzativa mitjantçant la reforma dels estatuts segons es va acordar al congrés del 2008. Serà doncs necessari un futur congrés extraordinari de renovació tant d’estatuts com de tots els carrecs interns sense excepció. Doncs el vot actual es veu com l’expressió del rebuig a les aliances i pactes d’ERC respirant la contradicció entre les disperses esquerres catalanes i l’autodestrucció permanent. Com diu el meu amic Antoni Viñas, el partit ha de fer un acte de contrició, pendre contacte directe amb el poble, convocar conferències amb els allunyats i separats, i "donar-se compte per on i en què ens hem equivocat. Ara l’Esquerra Republicana ha de tancar els episodis de conflictes i crisis de partit dividit que, de manera continuada, ha patit des de la seva fundació. Però no ha de ser que una persona acomodaticia que gaudeix del vist i plau del govern del partit aparegui com a fórmula de renovació quan la pròpia direcció -em diu en Antoni Viñas- no té cap voluntat de renovació, ans el contrari, de perpetuació en el "micropoder". Aquest plantejament pot donar peu a clasificar la militancia, entre els afectes a la direcció i els desafectes. Calia asegurar la neutralitat de la seu nacional en els processos interns com l’electoral i el congressual. Però obliden els milers de militants 'allunyats' que estan a l’espera de veure què decideix el Congrés. Aquests no volen participar en un acte d’entronització d’un personatge per enlluernar la militancia, segons planteja en Carles Bonet en el seu manifest d’Unió Republicana per el 26è Congrés d’ERC. Amb un plantejament de 'refundació' o de 'rethinking' com dirien els britànics, aquest congrés o un extraordinari posterior hauria de ser obert a tots els militants i actuals no militants. Esquerra Republicana és un partit que ha defensat sempre la llibertat, la democràcia i els valors republicans. Però la pèrdua de la memoria histórica és un fet a Catalunya. Ja no hem tornat a veure més reunions commemoratives de la columna Macià-Companys i practicament inexistents les commemoratives de la proclamació de la República per Lluís Companys. El Memorial del carrer Pau Claris ha vist com es tancaven les seves portes al públic. Ningú recorda l’aniversari de la fundaciò de l’Unió Socialista de Catalunya. Ni la sort del partit Estat Català que no veiem a les eleccions en coalició amb Esquerra, malgrat haver participat en la fundació d’ERC el 1931. Com deia l’ex dirigent de l’Esquerra Republicana de Catalunya Josep-Lluís Carod-Rovira, "l’oblit de la tradició progressista pròpia, i com a conseqüència d’això, un desconeixement profund del pensament, la vida i l’obra dels dirigents més destacats de les esquerres catalanes" condiciona les accions actuals i futures. Avui, l’espai central de la política catalana està ocupat per els dos grans partits CiU i PSC. Ambdós han monopolitzat durant els anys de la transició l’exercici del poder a Catalunya. Els primers, reunint el centre-dreta de Catalunya, practicant la política de "l’ara convé" i el 'peix al cove', sense proclamarse clarament independentistes, sense reclamar l’autodeterminació de Catalunya. Els segons, declarant-se espanyols, no independentistes, sense grup parlamentari propi a las Corts espanyoles. Ni les dretes ni les esquerres catalanes actuals es mobilitzen contra el tancament decidit pel PP de Mallorca RTV, la supressió de TV Gandia, la supressió del valencià a Elx, o la proposada modificació de la legislació lingüìstica a l’Aragó per suprimir també el català a la franja, segons el discurs de presa de possessió de la presidencia del govern aragonès de la senyora Fernanda Rudi, també del PP. Assistim a un setge formal de la llengua i cultura catalanes sense precedent. El PP exigeix al govern de Catalunya la supressió d’oficines de la Generalitat a l’estranger i no fa res per què l’Institut Cervantes assumeixi les funcions culturals i educatives del català d’acord amb allò previst a la Constitució de 1978 que invoquen. De les ambaixades oficials de l’Estat no cal ni parlar-ne. Les esquerres amb representació parlamentària que, separades, han perdut les darreres eleccions al Parlament de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, s’allunyen del nacionalisme català i del catalanisme d’esquerres. Abans l’ha deixat l’elector que no ha anat a votar o ha votat al partit contrari per què li ha donat més confiança per defensar-li la seva escala de prioritats: treball, salut viure. Només cal veure després de les municipals els resultats a Barcelona, Girona, Badalona, l’Hospitalet i Castelldefels: La involució política cap a posicions conservadores, xenòfobes, amb tendència a no respectar els drets humans dels immigrants invocant la seguretat. L’atur que colpeja moltes families ha sigut definitori tant com el tancament financer al mon empresarial espanyol i català practicat darrerament per la gran Banca. L’economia ha pogut amb la política, tant com la cessió de sobirania a la Comissió Europea. Hi ha qui diu que les esquerres catalanes están tan esquitxades com les europees del fracàs dels sistemes socialistes i la corrupció, el clientelisme i el tràfic d’influencies, posant en circulació a Catalunya, com diu en Josep-Lluís Carod-Rovira, un seguit d’activitats impròpies del patrimoni cultural de les esquerres: l’ostentació del culte al diner, l’enriquiment accelerat, el luxe, el menyspreu de les minories, la no acceptació de la contestació. Aquesta línea de denúncia de les esquerres fou analitzada per l’ex alcalde de Gijón, el socialista José Manuel Palacio en el seu llibre Otra política es posible publicat per Glayiu editorial. N'Oriol Junqueras planteja que "els partits polítics no es poden convertir en agències de col·locació massiva". Dels funcionaris diu que no es partidari d’aprimar l'administració, però adverteix que "cal implementar sistemes de control indepedents i estrictes perquè aquells funcionaris que abusen del sistema son un desprestigi per als seus propis companys i generan una injusticia perquè representan un cost injustificat per a la resta de la població". L’esquerra parlamentària governant a Catalunya fins el 22 M no té discurs, s’ha quedat sense idees per lluitar contra les desigualtats, no defensa la llibertat d’informació pèrquè s’ha beneficiat durant temps de les manipulacions informatives i la política de subvencions i encàrrecs. Aquesta esquerra a Catalunya no ha potenciat l’igualtat d’oportunitats. El creixement de l’atur, la taxa tant elevada d’atur juvenil ha desbordat totes les previsions. Però l’esquerra no es pot resignar a viure en la derrota. I ERC es trova al mig de la situació amb el sol diferencial independentista, sense posar en marxa el seu potencial republicà i de centreesquerra, sense posar en marxa una "nova via catalana". El missatge Portabella del "tercer espai" independentista, republicà i d’esquerra intentant recuperar fiabilitat, va arribar tard a un electorat que ja havia decidit no anar a votar o votar CiU. No se sap per on han anat a parar els vots perduts per ERC i SI a Barcelona. En els cercles d’esquerres es parla del govern del caos, incorporant més de milió i mig de nous residents a Catalunya, que volen conservar llurs costums, llengues, religions, rebuig del dret espanyol i català, vinguts no per integrar-se la majoria, sino per viure i enviar els estalvis al seu país d’origen, sense voluntat d’integraciò a la terra, la cultura, lleis i tradicions d’aquestes terres. Com a màxim arribaran a parlar castellà. Entre uns i altres emigrants, els catalans son ara una minoría a Catalunya. ERC no ha sapigut guanyar-se els nous catalans, integrar-los en el projecte del tercer espai nacionalista en agències , amb esperit republicà d’aprofundiment de les libertats i la democràcia, amb plantejements de veritable Esquerra. Integrar a la política catalana republicana i d’esquerres els nous catalans és una nova asignatura pendent per l'ERC post Congrés. I ERC ben aviat, amb el nom recuperat, idees renovades, amb nous candidats haurà de lluitar a les eleccions generals de Diputats a les Cortes Españolas i el Senat. La nova Esquerra Republicana de Catalunya ha de poder formar grup parlamentari a les Corts i aglutinar tots els socialistes que es reclamin de la nació catalana negada pel Tribunal Constitucional, el Partido Popular i fins i tot més diplomaticament pel Partido Socialista Obrero Español. Les esquerres catalanes es troben, a més, amb el desastre econòmic dels previs vuit ans d’aznarisme al govern espanyol, els anys de la bombolla immobiliaria que el 2008 esclaten a la nostra terra junt amb la crisi financera internacional afegida que encara ensorra més la nostra ja feble economia. Però cap govern ataca a fons l’evasiò de diners a paradisos fiscals, d’inversions especulatives a tercers països, de deslocalitzacions d’empreses, d’acomiadaments massius per no reduïr beneficis, de sous milionaris per artistes, corredors de motos, i jugadors de futbol: l’especulació de les grans fortunes. Una nova política fiscal ha de presionar fiscalment l’economia no productiva i la manca de competitivitat. L’Esquerra Republicana amb aquest panorama es posa en marxa cap al Congrés sotmesa a un procés d’autodestrucció permanent que cal acabar per posar la màquinaria a funcionar per la recuperació del partit, treballant tots plegats, obertament i sense secretismes de despatx . El Congrés hauria de tenir un plantejament ètic: crear l’Esquerra Republicana com alternativa de govern fiable fiable, la dels principis de l’humanitarisme i la llibertat, la democracia i la justícia social, la de l’aprofondiment i proclamació de la personalitat nacional indiscutible de Catalunya. L’esquerra Republicana afronta aquest Congrés amb una notable baixa de militants després de les dues recents davallades electorals que no es poden negar. El cansament, la decepció, l’enuig, la discrepància i el veure que les noticies de renovació, com diu el meu amic Antoni Viñas, no es compleixen "en tornar a aparèixer els mateixos dirigents del fracàs electoral en nous càrrecs en la nova direcció" es fan notar. A la gent d’esquerres que veu que només hi ha lluita pel poder, grans paraules i poc debat assambleari no ha d'estranyar que la via endegada per el partit des de dalt, no agrada. Es desconeix a quines famílies socials i ideològiques pertanyen els militants que abandonaren la files del partit. L’auditoria real està per fer. El diàleg amb els que han marxat, queda pendent d’ obrir. El futur del partit ho exigeix. Doncs no és bona la política de "no importa los que están, sino los que vienen". Però malgrat el que analitzem, i contra l’opinió d’alguns que es pensaven i desitjaven la tragèdia, Esquerra Republicana no s’ha enfonsat. El territori aguanta i resulta que és el que no es troba present a la marxa del partit. La reacció natural podria ser la candidatura d’Oriol Junqueras: el poder a les comarques, si anès acompanyat d’una renovació total dels quadres i maneres. Però no hi haurà canvi si tan sols fem una operació estètica de canvi de disseny del rètol. En Junqueras, en el seu llibre de converses, que sota el títol Una actitud per fer avançar el país publica aquesta semana Viena edicions, junt amb l’entrevista publicada al diari Avui del diumenge 17 de Juliol, senyala que ERC ha d’obrir el ventall de suports socials i ideològics, "treballar tots plegats". A principis de Juny un Manifest per la renovaciò d’ERC amb la signatura d’en Jordi Carbonell, Heribert Barrera i l’Elisenda Paluzie entre d’altres demanava el retorn del partit als seus origens com a partit republicà d’esquerres, divers i no dogmàtic, i recuperar el nom complert d’Esquerra Republicana de Catalunya. Avui tan sols coneixem a internet Esquerra.cat. L’objectiu ha d’ésser recrear una Esquerra Republicana moderna, defensora de la democràcia social i els drets humans, fiable, estable i atractiva com alternativa polìtica per la seva efectivitat parlamentària, cívica i social. A més de l’esquerranisme, Esquerra Republicana no pot defugir el seu republicanisme institucional.. Per un militant d’Esquerra Republicana la monarquia es desacredita quan no fa res per acabar amb la decadent política de Madrid, la miseria i la ruina del poble del més del 21% d’aturats pels que diu, vetlla. Per un republicà, monarquia i democràcia son incompatibles, doncs la monarquia no està basada en la igualtat política i representa la usurpaciò del poder, encara que el Rei ho sigui per una llei de successió del dictador mort el 1975 i confirmada la corona per la Constitució de 1978 habilment 'col·locada' amb el reconeixement de drets i llibertats fonamentals com a qualsevol país europeu. La Monarquia española de 1975 ratificada amb la Constitució española del 1978 fou el preu polític per ser lliures com a persones, no com a pobles. Però el pacte s’ha trencat quan la nació catalana ha sigut negada pel Tribunal Constitucional fa tot just un any. Esquerra Republicana ha de lluitar per superar les mancances polítiques originades pels Pactes de la Moncloa i els darrers entre els grans partits d'àmbit estatal que han exclòs els partits nacionalistes. ERC ha de fer seva la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea i dels valors indivisibles de la dignitat humana: la llibertat, la igualtat i la solidaritat. Ha d’orientar la seva acció política i les seves proposicions polìtiques al respecte en l’Estat de Dret, la diversitat de les cultures i tradicions dels pobles europeus i la interacció dels immigrants de països tercers en aquests valors i principis. I respectar amb mesures adequades a un règim d’esquerres la llibertat d’empresa i el dret de propietat amb les obligacions de protegir el dret de treball, seguretat social, atenció sanitària,la igualtat davant la llei, la no discriminaciò per raons de minoría nacional, llengua, religió, i les conviccions polìtiques que no es proposin utilitzar la democràcia per destruirla. ERC ha d’exhibir una clara voluntat d’ocupar l’espai electoral que li és propi socialdemòcrata i liberal progressista, d’esperit republicà, no dogmàtic, d’un catalanisme de centre-esquerra, defensant a totes les institucions on pugui intervenir el dret de Catalunya a la seva independencia per la via democrática i pacífica, adaptant els seus principis a la actualitat, treballant per convertir el partit en un patrimoni de tots els catalans i tornar ser un partit de Govern i de majories, amb vocació d’alternativa al catalanisme conservador, lluitar contra la pobresa creixent i els grupusculs utòpics, violents, mancats de realisme. Equilibri en definitiva entre nacionalisme, republicanisme i esquerranisme. Tenim motius per l’optimisme. Podem construir alternatives. I és que els valors de la república i de la democràcia, com diu l’Stéphane Hessel en el seu llibre Comprometeu-vos! continuen vigents.