Les restes de la plaça de Catalunya marginen el català en favor de l'idioma "universal" castellà

Si un s'acosta a la plaça de Catalunya baixant pel passeig de Gràcia, trobarà una tanca on s'ha escrit amb spray la frase, "Puig, renta't". Bé, venint de qui ve, la veritat és que l'ordre sembla una mica ingènua i no cal dir més perquè tots ens entenem. Però, un cop superat el flash sorpresiu, i després també de driblar algun llauner propici a fer el seu agost, les ones sonores de la consigna idiomàtica universal són el proper passatge. El missatge final, per cert, absolutament intrascendent. Tampoc cal esforçar-se: si hi ha dues-centes persones a la plaça, ja fem prou. Pren la paraula després la següent potser aspirant a política integrada en el sistema el dia de demà. L'idioma no varia. I les consignes... tampoc. Comença a parlar d'utopies inintel·ligibles i acaba cedint la 'furgo' tot indicant que té els pneumàtics gastats, com si esperés que un ànima caritativa li'n facilités uns de nous. Quan acaba, aplaudiments de tothom, fins i tot de l'aquí signant, pel que pugui passar. En aquestes, pel mig, hi ha un ciutadà d'estètica peluda que es reivindica des de l'estrada com a policia però que ves a saber... De moment, la primera impressió és que la porta com un piano encara que, tot és possible, potser sàpiga fer molt bé el seu paper. No va tampoc millor algú a qui el cronista va conèixer anys enrere a casa d'una filla -per desgràcia, avui ja no és entre nosaltres- d'un insigne i mític uròleg barceloní, i que també sembla amant de la xerinola... N'hi ha que s'apunten a un bombardeig. Vista la primera panoràmica -i amb la conclusió de que, com a mínim, pel que fa els estadants de la plaça de Catalunya, potser caldria canviar el qualificatiu d''indignats' pel de 'penjats'- potser el millor és ampliar mires i donar una volta. I així, hom es pot trobar amb la caseta de la 'Comissió de la vivenda' -francament, la impressió fa pensar que allà ningú mai negociaria una hipoteca. Mal per mal, millor els bancs-, una altra, homòloga, amb el tema de la immigració. I més endavant -a despit que n'hi hagués d'altres- una tercera dedicada a ves a saber quin aspecte relacionat amb el sexe. Bé, aquesta es fa mirar: en aquestes mogudes, al capdavall, les propostes en aquest sentit aporten, a vegades, alguna experiència interessant. Però veient rel tarannà aleatori de barreges que s'hi proposen, la conclusió és que millor deixar-se de punyetes. I roda el món i torna al born, l'àgora de l'inici porta nous relats. Pel que es veu, un grup que ha vingut de Madrid es queixa de que no l'han deixat parlar. Petita discussió que se soluciona, per part dels hostejants catalans, amb un 'aquí tots som el mateix però tots tenim opinions individuals' -com l'embolic que porten tots plegats a sobre els ha fet dir sempre- i que evidencia que, per tant, el suposat veto només parteix de l'imaginari dels hostes. Idea, a més, de fàcil explicació perquè, com s'apuntava abans, la qüestió catalana és gairebé tabú. En un segon pla, l'autoreivindicat 'ful' policia segueix amb les seves proclames ambigües i, poc a poc va sent envoltat per alguns individus. Fa patir pensar que li puguin fer una cara nova. Qui això escriu, tot veient l'escena -i com ja va fer dies enrere- pregunta a l'ésser humà més proper: "Però, aquest tio és de veritat policia infiltrat o va borratxo?". La resposta que rep és, més o menys, "no, el què passa aquí és una demostració de discrepàncies". "Entre els qui protesteu contra la situació i els que defensen l''statu quo' potser?", s'hi torna l'escribidor. "No, entre diferents maneres de veure com s'ha d'articular el nostre moviment -respon l'interlocutor-. Per cert, fas tota la pinta de ser un infiltrat, tu també". "Vaja, no sé què passa, que sempre em descobreixen. Hauré de parlar amb els serveis d'atrezzo i maquillatge", diu qui això escriu. Per afegir, finalment, i per tranquil·litzar l'altre, que ja posava cara de pomes agres: "És broma, vailet. Jo també sóc un dels vostres".