Republicanisme i valors republicans per la política diària

Quan veiem els dirigents polìtics participant en programes de ràdio i televisió procurant posar-se al nivel dels actors professionals, assessorats convenientment per gabinets d’imatge i comunicació, els hem de veure com la imatge en el temps, l’heritatge dels faraons sacralitzats de l’Egipte antic, amb una imatge fastuosa i electritzant, ben maquillada, com a conductors polìtics quasi deificats com els que foren gran liders dels antics Estats comunistes. Cal anar només a la Plaça Roja de Moscou a veure el cos momificat de Lenin i seguir després a qualsevol lloc del nostre país una presentación, conferencia o debat entre capdavanters polítics, per adonarse’n. Un es pot fer una foto amb el Mickey Mouse al braç davant el monument funerari a Lenin i això per la gent jove 'ven' més que una exposició de les obres completes de Karl Marx. Al recent Saló de l’Automòbil de Barcelona hi havia més interès en pujar al nou Mercedes C coupé que per mirar-se els motors i els avenços tècnics de moltes marques. Ven el disseny i l’imatge de marca. La fiabilitat d’un prestigi adquirit en el temps. El poble avui, com ahir, necesita individus stàndards als que admirar, com Francesc Macià a Catalunya el 1931, com Josep Tarradellas el dia del seu retorn a Barcelona el 23 d’Octubre de 1977, ja reconegut pel govern espanyol President de la Generalitat de Catalunya. Recordem també els casos de Martin Luther King, J. F. Kennedy, Mandela, Gandhi, Adenauer, el General de Gaulle, Eisenhower, Winston Churchill, el Papa Joan XXIII. Però al poble no li hem de presentar muntatges teatrals. El poble vol avui sinceritat, la veritat de les coses, que no hi hagin secrets amagats. La gent vol saber on seran enterrats els residus radioactius, quins son els veritables perills de l’energia nuclear, què passa amb el petroli perquè l’Estat s’emporta la factura dels impostos especials que cobra per cada litre de benzina que posem al cotxe o la moto que fem servir per treballar quan es tracta de reduïr despeses. Perquè no separan treball de l’oci?. Els grans tennistes com Nadal, jugadors de futbol com Messi o Iniesta; conductors de motos de competició com Dani Pedrosa o de Fórmula 1 com Alonso, directors de cinema com Almodóvar, Bardem i Passola; cantants com Raimon, Lluís Llach, Montserrat Caballé, Shakira, Bisbal, els Pets, Strombers; l’Acampada jove de Montblanc, i molts més, son els nous herois de la societat jove. I en la nostra societat, que vol ser moderna i democràtica, el polític es converteix en atleta i artista com en Bill Clinton, l’actual President Obama, en Sarkozy i l’Angela Merkel, l'avui malalt de càncer president de Venezuela, Hugo Chávez, el propi Fidel Castro o abans Salvador Allende, en Mao Tse Tsung, i Eva Peron i Cristina Fernández de Kirchner president vídua a l’Argentina. El polític sens dubte ja no és de saló ni viu de les intrigues de palau. Ha de competir, doncs corre el risc de ésser substituït pels artistes i els atletes. La política actual exigeix gestos i imatges, comunicació creativa i atractiva, crear imatge i opinió pública favorable, un equip profesional de comunicació. Tots els polìtics saben que l’important avui és l’imatge i la comunicació. Com a resultat l’opinió pública rep els 'inputs' que decideix el gabinet assessor contractat pel guanyador per donar el to convenient per assolir i mantenir el resultat: el poder. Cal preguntar-se ara si està emergint una nova forma d’absolutisme i tiranía professional de l’opinió pública per controlar les consciències dels ciutadans al servei del poder. Pero l’actor polític ha de tenir en compte que la democràcia és la barrera contra la dictadura i l’absolutisme. Franco a Espanya, Mussolini a Itàlia. Hitler a Alemania, com Stalin i Lenin a l’Unió Soviética, i el President Macias de Guinea Ecuatorial, Bokassa a Centre-Àfrica, Ceacescu a Rumania, Fulgencio Batista a Cuba, Rafael Trujillo a República Dominicana, Augusto Pinochet a Chile, el General Videla a l’Argentina, Antonio de Oliveira Salazar a Portugal, foren dictadors, alguns amb especial crueltat. Anem ara a veure el que passa amb la democràcia. La democràcia és també l’instrument per l’exercici de les llibertats. I la primera llibertat política, la que reconeix el dret a participar en la vida pública com elector i elegible, és radicalment contrària al nepotisme, les conspiracions de poder per barrar el pas als canvis, i els càrrecs hereditaris, al generar lleis i utilizar els tribunals de justícia per eliminar els opositors, actes molt propis de democràcies febles i poc desenvolupades. En el republicanisme, seguint les teories de Philip Pettit, la llibertat l’hem d’entendre com no dominació, com a actitud contrària a l’esclavatge i l’opressió humanes. És un principi de no ingerència en l’organitzaciò de la societat política i promotor d’aquesta societat renovada precisament per l’acciò de la mateixa llibertat de l’individu, com a ideal igualitari. Republicanisme vol dir, també seguint Philip Pettit, no manipulació de l’opinió pública ni dels grups socials. És l’acceptació del pluralisme i dels diferents grups d’interès social. És l’honestedat al poder, l’administració dels recursos públics amb esperit fraternal. Sense Robespierres ni Rasputins. Un republicanisme garant de les llibertats crearà un filtre contra la corruptela i la corrupció, contra la instal·lació del poder dels servidors de l’administració de l’Estat. El republicanisme crearà l’estímul per fer acatar les regles socials impedint els abusos i la gent deshonesta, mal intencionada i/o antisocial, especuladors i malgastadors o la pràctica de desviació dels comptes públics i subvencions de les finalitats per les que foren rebudes. La llibertat és doncs un bé igualitari, la qual cosa no vol dir el seu l’exercici de la mateixa manera per a tots. La llibertat en el republicanisme, per tant, ha d’ésser llibertat estructural de la societat per impedir les arbitrarietats contra les persones per part dels servidors de l’Estat i dels seus amics i afectes, i posar els mitjans legals per evitar a més l’explotació d’uns pels altres. Llibertat republicana no és doncs fer desaparèixer l’Estat, sino que aquest ha de promoure la llibertat com a bé comunitari per fer respectar les llibertats individuals i col·lectives de tots. La llibertat posseix així un caràcter social i comú per a tots i no pot ser realitzada per un individu sol, doncs pot ser vulnerada. La llibertat l’hem de reconèixer com un bé, com un dret legítim originat en el poble que és lliure i quan la comparteix amb els governants, com aquests comparteixen el poder amb els governats. Aquest és el concepte de llei i ciutadania republicans. La llei, aplicant el republicanisme, segons explica Philip Pettit en el seu llibre Republicanisme, editat per Gallimard a Paris el 2004, no s’interfereix en la llibertat del comú com a poder de dominació; és respectuosa, però, amb els interessos i les opinions de tots els que en son destinataris, no redueix la llibertat. D’aquesta manera, la llei, en el republicanisme, és creadora i constitutiva de la mateixa llibertat. La causa de la llibertat republicana és la causa del constitucionalisme i de la democràcia. La constitució esdevé l’eina legal per implantar-se i desenvolupar un règim democràtic garantint la llibertat. Encara recordem els crits del president Aznar proclamant la Constitució espanyola de 1978 com a pàtria, la "patria constitucional", quan tant sols era una eina pactada per un grup de polìtics a Madrid, amb intervenció de dirigents exfranquistes com Manuel Fraga y Rodolfo Martin Villa, per endegar un país amb un règim de llibertats i sortir de la dictadura franquista per homologar-nos i integrar-nos amb l’Europa democràtica. No existeixen els drets absoluts. La constitució doncs s’ha de desmitificar com a codi absolut o pàtria ideal. La constitució no pot sustituir la pàtria natural d’un poble. I si la constitució no garanteix la llibertat del comú, llavors el text legal perd tota força moral i el seu destí és la reforma o la substitució per un altra constitució. És el cas espanyol. I no s’oblidi que si contraposem i comparem la Constitució dels Estats Units d’América amb la Constitució de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques i la Llei Orgànica de l’Estat español de 1967 que el llavors Ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, actual senador del PP, deia que era la "nova constitució", descubrirem que tant sols apareixen els valors republicans en la dels Estats Units d’Amèrica. El republicanisme és doncs la creació d’uns societat de confiança individual i col·lectiva que no s’ha de traïr en cap moment. Fou el millor antidot per superar el nazisme a la propia Alemania. Els drets i llibertats fonamentals son també els instruments adequats per la lluita contra la societat de l’ignorància, del malestar, de la pobresa, de la marginalitat o de l’exclusió social. Republicanisme és acceptar, escoltar i entendre la contestació social i lluitar contra els grups i interessos que s’aprofiten de les escletxes de la llei, promovent la seva feblesa, procurant assolir la caiguda de les llibertats per la manca de transparencia i la manipulació de l’opinió pública. Amb el republicanisme és impossible un Lluís XIV dient: "l’Estat sóc jo". D’aquesta manera la constitució republicana pot imposar limitacions que no es poden aplicar arbitrariament. La divisió de poders garanteix que cap poder ultrapassi les seves funcions. El legislador no ha de pretendre determinar l’interpretaciò de les lleis, cosa que correspón al poder judicial, i ha de respectar els interessos i opinions del conjunt social. El conjunt social ha de poder rebutjar les accions de govern contràries al bé comú. La democràcia en el republicanisme esdevé més participativa i deliberativa, plural, acceptant l’objecciò de consciència. La democràcia representativa per partits no pot ser sustituïda per un altra sense partits, realitzada pels vots dels presents en assemblees. Ja es va intentar el procés i l’organitzaciò autogestionària en diferent moments històrics revolucionaris. Fou un fracàs. És cert que com deia Bakunin, parlant de la llibertat, existeix molt més idealisme, desinterès i esperit de sacrifici en les clases populars que en la burgesia. Pero recorda també Bakunin que l’idealisme frequentment és ceguera i estupidesa, doncs les "elits" pretenen submergir les masses en la ignorància, prometent un sentiment de món futur ideal a canvi de la conformitat en la opressió. La desaparició dels partits produeix un sistema totalitari. Una aparent democràcia assembleària no impedirà el naixement de tendencies d’opinió, variables, no permanents. S’ha de evitar que interessos de grups intentin utilitzar la democràcia per finalitats de poder i de corrupció. No oblidem que el vot no és tant sols d’idees, també ho és d’interessos, que la democràcia és lliure d’oferir i d’acceptar, que la demoagògia és posible, com la corrupció i els pretextos religiosos. Com afirma José A.Marina en el seu llibre sobre Las culturas fracasadas (Anagrama. Barcelona 2010, pag. 93), "si una societat intel·ligent sap resoldre els problemas socials creant capital comunitari i ampiant les possibilitats d’accès dels seus membres, una societat estúpida farà el contrari. Crea més problemes que els que soluciona, destrueix el capital comunitàri i atonta els ciutadans. Aquestes societats desapareixen per la mala gestió dels seus recursos comuns, sembren la desconfiança, empobreixen la societat, degeneren les poblacions, com va succeïr a la Unió Soviètica, en la que oficialment es va reconèixer que la sexta part de la seva poblaciò (40 milions de persones) eran alcohòlics i els ciutadans complementaven sous reduïts amb els robatoris, el cinisme, i la corrupciò aprofitant la manca de llibertats". El poder, doncs, no és la finalitat i no justifica els mitjans per assolir-lo. El poder ha de servir per fomentar el republicanisme, democratitzant les actuals institucions polìtiques i socials amb ple respecte a les llibertats i amb criteris de justícia social. Com diu Arcadi Oliveres en el seu treball Un altre món (publicat per Angle editorial a Barcelona el 2011), les diferències entre un règim opresor i un règim de llibertats son més aparents que reals, doncs els règims disposen d’un sistema perfeccionat de control social, públic i mediàtic tal com per fer decantar la balança cap a la banda que més convingui. Un exemple és la televisió, capaç de convèncer els seus ciutadans, una informació controlada que reemplaça la democracia real per un règim dels mitjans de comunicación, la manipulaciò informativa generant falsa credibilitat. Vull acabar aquest treball dient, com Saint-Exupery en el seu libre Carta a un Rehén (Nortesur, Barcelona, 2011, pag 45), "si el viajero que atraviesa su montaña en dirección a una estrella se deja absorber demasiado por los problemas de la escalada, puede llegar a olvidar cual es la estrella que le guía. Si solo actúa por actuar, no irá a ninguna parte".