Esquerra Republicana de Catalunya vol renovar-se, sumar i créixer

La historia de l’esquerra és la de la lluita pels drets, la revolta política del 1931 contra els poders constituïts. L’esquerra volia lleis democràtiques, les que defensen el poble davant l’abús. Fou el partit del poble, pel poble i per al poble. El seu missatge és vigent. L’esquerra ha sigut l’instrument que feia iguals els poderosos i els humils, els empresaris i els treballadors. L’esquerra considerava la llei com a poder per protegir els pobres, els exclosos, els indigents contra la discriminació, el caprici i l’arbitrarietat. Esquerra ha sigut sempre el partit dels drets socials, perquè en una societat democrática el poder és dels ciutadans. Defensava els drets dels treballadors contra l’opressió. El propi Francesc Macià, publicava a L'Opinió, el 13 de març de 1931, dies abans de la Conferència d’Esquerres Catalanes a Sants, un Manifest signat per ell, per suplir la manca de programa d’aquesta organització. En el document afirmava: "La llibertat de Catalunya ha d’ésser obra d’un profund capgirament que elimini els elements que li són hostils: monarquia, institucions i organismes conservadors i reaccionaris". Es tractava d’organitzar la democracia catalana. La Conferència va declarar el dret a la vida amb plena seguretat i dignitat, el dret a la lliure emissió i difusió del pensament, el dret a la lliure expressió de la consciencia i exercici del culte, la llibertat de treball i el dret al fruit del treball, la igualtat davant la llei, la voluntat popular com a l'única font de dret i origen exclusiu i legítim del poder, el sufragi universal i directe i capacitat d’ésser elegits, la divisió de poders i la República com a forma de govern, la federació de Catalunya amb els altres pobles ibèrics, el respecte a tota minoría no catalana establerta a Catalunya, la qual gaudirà de la plenitud de drets civils i culturals peculiars de l’Estat a què pertany. Una coalició d’Esquerra Republicana de Catalunya i Unió Socialista, separada del PSOE, va anar a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, guanyant-les a la ciutat de Barcelona. El Manifest electoral es definí a favor del Pacte de Sant Sebastià perquè fou un programa de les forces republicanes espanyoles que donà solució a la qüestió nacional catalana. Aquest pacte dels repblicans espanyols era una estrategia política per portar a terme el canvi de règim. A l’esquerra de la época, la tendencia republicana de Lluís Companys i la del grup de L'Opinió defensaren l’autodeterminació de Catalunya dins una solución federal, que finalment fou reconvertida en la fórmula estatutaria que dona lloc finalment a l’Estatut de 1932. Estat Català per la seva part proposava aconseguir, en primer lloc, la independència, i un cop assolida, pactar les relacions amb els altres pobles ibèrics. Amb el naixement d’Esquerra es tractava, en definitiva, com diu en Josep Mª Poblet en el seu llibre Història de l’Esquerra Republicana de Catalunya 1931-1936, publicat per Dopesa l’any 1976, de crear un partit catalanista i republicà, no confesional i tampoc de clase, que pretenía d’interpretar el sentiment del poble en el més ampli sentit de la paraula. Un partit que fou constructiu, ben al revés del conformisme i de la baixesa que havien representat uns anys de dictadura en què el valor humà era menyspreat, quan no arraconat. Passats més de 30 anys de l’inici de la transició democrática de l’Estat español, ara anomenat Reino de España, els nostres polìtics reconeixen que l’Estat español, del qual la Justícia s’administra en nom del Rei, no permet el reconeixement de la personalitat propia i diferencial de Catalunya. S’ha trencat fa un any, amb una decisió judicial del TC resolent un recurs presentat pel Partido Popular contra L’Estatut de Catalunya, la lleialtat dels pactes, mort el dictador el 1975, dels polìtics conductors del procés per dur a terme una transició, acceptant la democracia catalana a construir per la Generalitat de Catalunya i el poble català. Aquests primers 30 anys han sigut a Madrid, i encara són, d’'acoso i derribo' de l'oposició contra el govern de torn. Les diverses crisis passades han augmentat el perill de destrucció del procés democràtic. L’esperit centralista dels diferents governs socialistes i populars no s’ha amagat en cap moment. La situació viscuda retornava els pensaments a allò que deien i volien l’Esquerra Republicana de Catalunya, la Unió Socialista i Estat Català, el 1931. Els Pactes de la Moncloa van permetre consolidar les mesures de la sortida de la crisi d’aquell moment. Però els partits espanyols, ara monàrquics, es van posar d’acord per excloure els partits nacionalistes. I va arribar la LOAPA. I encara més greu, com explica l’Honorable expresident de la Generalitat Jordi Pujol en el seu llibre Residuals o Independents (pag. 35), el Rei d’Espanya havia exclòs els nacionalistes a la reunió de l’endemà del 23 F. Els nacionalistes catalans han contribuït decisivament a l’estabilitat democrática i a la governabilitat del país. Però a partr de l’any 2000 comencen els escandols del terrorisme d’Estat i l’especulació. Però Esquerra Republicana de Catalunya no és un partit insurrecional. És un partit que optà sempre per la via democrática, defensant una política progresista no dogmática. La problemática que ara ha de resoldre en el 26è Congrès és la de decidir, com deia en Lluís Companys, si es pot dur a terme una acció d’èxit sense comptar amb els "obrers", doncs "sense l’ajut dels obrers, l’establiment d’una República democrática no és posible". Fins ara els ciutadans han confiat la gestió polìtica als partits. Els partits a Catalunya no sumen adherits més de l’ú per cent dels habitants de la nostra terra. No son moviments de masses. El Moviment del 15 M ha posat en discussió aquesta manera de fer i de viure. La participación política directe, la cogestió, el debat. El demanar explicacions, el voler saber el què passa i accedir als documents exercitant el dret d’accès propi de les democràcies, son ja un fet. Com el 1931, Esquerra Republicana de Catalunya ha de decidir si refusa la situació creada pels pactes monàrquics i conservadors, sin és capaç d’aglutinar sense rigideses organitzatives tots els homes i dones catalanistes, liberals i socialistes de casa nostra, amb l’esperança d’una coexistencia amistosa dels diferents grups autenticament democràtics, afavorint una aproximació i una aliança d’esquerres liberals i catalanistes que permeti canviar el règim. Fonamentalment la nova Esquerra ha de defensar l’esquerra no dogmática i el drets dels treballadors a la Justícia Social. Ara ERC s’ha de pronunciar per la recuperaciò de les seves sigles i denominaciò en l’activitat política, en exigir la total separaciò de l’Església i de l’Estat, la llibertat de pensament i de consciencia, i l’escola neutra, fomentar l’igualtat d’oportunitats i la Justícia Social, com a principios bàsics. I amb ells, la defensa més aferrissada de la llengua catalana que, com deia l’article 3 de l’Estatut de 1979, "la llengua pròpia de Catalunya és el català", com a les Balears diu el mateix l’article 3 del seu estatut. Esquerra no ha tingut a les seves mans el control de la història, perquè ella mateixa passa per la historia i no se'n pot separar, i corre el risc de desaparèixer com va pasar al Partit Republicà federal. I per la seva renovació no l’han d’espantar les situacions viscudes, l’utilització de les sigles ERC amb continguts no propis de l’Esquerra Republicana de Catalunya procedents de moviments ideològics minoritaris que han volgut substituir Estat Català una i altra vegada. Massa personalismes. Aixì doncs Esquerra Republicana de Catalunya amb tot el que significa pel poble català, amb un potencial extraordinari de gent de máxima bona fe, ha de treballar per conseguir que la democràcia sigui una forma de vida a més d’una forma de govern, que es compleixin els drets humans i les llibertats fonamentals, que les institucions respectin la dignitat de la persona humana, que es posin les bases per edificar una Catalunya on es compleixi la democracia social. Esquerra Republicana de Catalunya, amb totes les paraules, sense renunciar mai al republicanisme, ha de lluitar per evitar la seva progressiva desaparició que tan sols interessa a les forces conservadores i monàrquiques, com també contra la seva assimilació per altres partits que s’ofereixen com l’esquerra d’avui. Son una feble imitació. Esquerra Republicana de Catalunya s’ha d’obrir a una acciò amb transparencia total de gestió, sense desconcerts, a admetre el pluralisme liberal i socialista que la composa des de la seva fundació, a defensar allò que li digui el poble a qui representa, defensant els ideals de sempre, els valors republicans, la nació catalana, i a no endegar falses rutes ni caure en el precipici de la contradicció. Com deia el propi Heribert Barrera en ocasiò de l’abandó d'Àngel Colom aleshores Secretari General d’ERC, el 1996, -veure La Vanguardia del 10 d’octubre de 1996, pag. 19-, "el personalismo creciente, falta de debate, desprecio por las minorías, burocratización, gestión económica, imposición en las listas electorales de candidatos no deseados por la base, acumulación de cargos, etcétera, incoherencias en el discurso y en la acción, mensaje excesivamente centrado en la reivindicación de la independencia y olvido flagrante de la doctrina de izquierdas, además del olvido de los problemas reales que hoy más preocupan a los ciudadanos y ciudadanas". La historia es repeteix, doncs Heribert Barrera ja demanava el 1996 una reforma de la Llei Electoral i dels sistemes actuals de financiació dels partits. Menys professionals de la polìtica i menys funcionaris governant els partits, doncs els partits estan al servei de la societat, dels ideals i del país, no dels interessos dels dirigents ni de l’aparell burocratic. La renovaciò de l’aparell és absolutament necessària.