Disculpin si encara no em refredo

Escric aquestes paraules a dia i mig d'haver assistit al Santiago Bernabéu a veure el partit entre el Real Madrid i el Futbol Club Barcelona. És a dir, encara mantinc la sang un pèl calenta. Els diré, així d'entrada, que no em considero una fanàtica en cap sentit però encara menys en l'àmbit esportiu. M'agrada veure jugar al Barça i punt. Tampoc sóc de les que pensa que es tracta d'allò més que un club. És un gran club de futbol i ja està. Prou per a mi. Més enllà del desenvolupament de la jornada esportiva en qüestió, més enllà de la polèmica amb la roda de premsa i l'actitud més que xulesca d'en Mourinho hi ha límits que ja s'han traspassat fa molt de temps. No vull dir que un estadi sigui millor que un altre perquè seria faltar a la veritat. A tots els camps es respira la mateixa passió, intensitat i adrenalina per tots costats. Ara bé, l'odi profund que el públic desprèn tant al Santiago Bernabéu com al Nou Camp és un fenomen d'estudi. Passarà molt de temps fins que torni a un estadi. Passarà molt de temps abans de tornar a veure homes que surten de l'oficina amb rostres avorrits i es transformen a les grades com autèntiques bèsties cridant allò d'"iros a vuestro puto país", o insults de tota mena que no es poden reproduir en aquest espai. Jo mateixa em trobo ara escrivint amb les vísceres, és ben cert. I no és casualitat que després de tant de temps sense trobar-nos en aquest racó, hagi escollit aquest episodi. Però francament, el que vaig viure al camp -més enllà de ser una culé en terreny contrari- no té nom. Com tampoc el té quan vaig a l'estadi del Barça, tant me fa. El problema, òbviament, és de fons i ve de lluny. No han ajudat ni polítics ni líders esportius que han utilitzat grans clubs de futbol a favor dels seus propis interessos i creient-se els nous herois del parlamentarisme del segle vint-i-un. Però és ben cert que aquesta ràbia no neix d'un dia per l'altre. Es tracta d'una ira que s'arrossega des de fa molt i s'alimenta a Madrid i a Barcelona per uns i altres. I el que abans es podria considerar com anecdòtic, el que després es va començar a considerar com a rivalitats típiques, el que després es pogués pensar que el tema "ja feia pudor", ara només es pot considerar com un autèntic i seriós problema. Però el que més em preocupa és que no tinc una solució a ma. Intentaré refredar-me més a veure si la raó m'ajuda. Pena sí que em fa. I molta.